Era l’últim dia d’aquesta aventura, un viatge que el nostre company inicià uns pocs mesos enrere i que semblaven ara molt més llunyà. La pena envaïa el seu cor i no volia que el moment de marxar arribés. Però aquesta, tristament, és llei ineludible de la vida: tot té un començament i tot té un final. Malgrat la tristor, ell no podia ser presa dels seus sentiments, no per ell sinó pels seus infants, aquells que havien sigut els seus companys de viatge, fonts d’alegries i d’alguna pena i, sobretot, models d’inspiració. I això mateix era ell per als seus menuts, un model. Un mirall en el qual reflectir-se, un exemple, un guia.
És possible que els menuts no foren conscients del que representava aquell dia, del canvi que suposaria a partir d’aquell moment, la pèrdua d’aquella nova persona que havia irromput temps enrere en aquella petita alqueria. L’ambient era com el de qualsevol altre dia, almenys en un primer moment. Les primeres hores van passar com sempre: lectures, càlculs i vivències, llibres, manuscrits i carbonets. Després descans i tots al corral: córrer, dansar i llençar, croms, crits i cants. El nostre amic, aquesta vegada, va voler participar íntegrament en aquell ritual dels infants. Va jugar, va botar, va cridar, va compartir. Era un més i així volia estar, volia que aquells moments perduraren en el temps, en la seua memòria, en el seu record d’aquells últims moments.
Una vegada acabat el descans i tornaren a la cambra, va voler dedicar unes últimes paraules a aquelles personetes que havien compartit tants bons moments amb ell. Es trobava desfogat, esgotat físicament però confortat anímicament i amb ganes de dedicar aquelles paraules amb la criolla que el contemplava amb molt d’esment. Per tal d’alleujar el moment i poc abans que floriren les emocions, el nostre amic decidí entregar alguns presents que havia preparat per als seus menuts i les seues menudes. Aquestes criatures es ficaren molt contents. Tristos i al mateix temps contents, quin disbarat, veritat? I aquells van ser els últims instants, els grats records que perviuran en l’ànima del nostre company de fatigues i d’aventures. Una cloenda, amarga i alhora alegre, és cert. Un desenllaç, al cap i a la fi. Una conclusió que adverteix un principi i, per tant, és un punt i seguit o inclús un punt i a part, però mai un punt final.
"La llar és l'indret on nia el cor"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada