Abans d'ensenyar, aprén

Aquests fragments de la meua vida han volgut ser un homenatge i uns bells records plasmats en les línies que podreu repassar si us ve de gust. Res del que pugueu llegir és per casualitat: les expressions, els refranys, la forma de fer-ho, d’abordar-ho, tot ha tingut una intenció i un motiu. Aquest és, per tant, un humil homenatge que he volgut fer a aquelles persones que han compartit amb mi aquest viatge; persones que m’han aportat tantes coses (tantíssimes) amb tan poc (i amb tan poc de temps); persones que m’han tractat amb respecte i consideració i han fet que em sentira complet i realitzat en tot moment, amb cap mal geste i amb cap mala paraula; persones que viuen una realitat que algun dia, tant de bo, serà meua; persones (i personetes) que formen part ja del meu record, de mi, i allí perviuran per sempre. També podreu comprovar, si us arrisqueu a endinsar-se en aquest relat, l’admiració per un col·legi, per una manera de fer i entendre l’escola i viure-la, de lluitar per ella, de venerar-la i de respectar-la. A més, he volgut amb les meues paraules fer una ofrena d’estima, una representació del meu amor per un territori: la meua terra (i les comarques veïnes) que últimament tinc tan abandonada però que mai oblide. Volia que aquesta última experiència, que aquest període de pràctiques tingues una especial rellevància per a mi, brindar-me un final com mereixia aquesta etapa de formació i culte. Volia que tingués un significat i un valor, i res millor que aquesta opció que fa uns mesos ja vaig prendre: tornar a ma casa per acabar aquest cicle per, esperem que prompte, molt prompte, començar una nova aventura.

"Serra de Mariola, tota a floretes on van les socarrades a les fontetes"

I conte contat...

Era l’últim dia d’aquesta aventura, un viatge que el nostre company inicià uns pocs mesos enrere i que semblaven ara molt més llunyà. La pena envaïa el seu cor i no volia que el moment de marxar arribés. Però aquesta, tristament, és llei ineludible de la vida: tot té un començament i tot té un final. Malgrat la tristor, ell no podia ser presa dels seus sentiments, no per ell sinó pels seus infants, aquells que havien sigut els seus companys de viatge, fonts d’alegries i d’alguna pena i, sobretot, models d’inspiració. I això mateix era ell per als seus menuts, un model. Un mirall en el qual reflectir-se, un exemple, un guia.

És possible que els menuts no foren conscients del que representava aquell dia, del canvi que suposaria a partir d’aquell moment, la pèrdua d’aquella nova persona que havia irromput temps enrere en aquella petita alqueria. L’ambient era com el de qualsevol altre dia, almenys en un primer moment. Les primeres hores van passar com sempre: lectures, càlculs i vivències, llibres, manuscrits i carbonets. Després descans i tots al corral: córrer, dansar i llençar, croms, crits i cants. El nostre amic, aquesta vegada, va voler participar íntegrament en aquell ritual dels infants. Va jugar, va botar, va cridar, va compartir. Era un més i així volia estar, volia que aquells moments perduraren en el temps, en la seua memòria, en el seu record d’aquells últims moments.

Una vegada acabat el descans i tornaren a la cambra, va voler dedicar unes últimes paraules a aquelles personetes que havien compartit tants bons moments amb ell. Es trobava desfogat, esgotat físicament però confortat anímicament i amb ganes de dedicar aquelles paraules amb la criolla que el contemplava amb molt d’esment. Per tal d’alleujar el moment i poc abans que floriren les emocions, el nostre amic decidí entregar alguns presents que havia preparat per als seus menuts i les seues menudes. Aquestes criatures es ficaren molt contents. Tristos i al mateix temps contents, quin disbarat, veritat? I aquells van ser els últims instants, els grats records que perviuran en l’ànima del nostre company de fatigues i d’aventures. Una cloenda, amarga i alhora alegre, és cert. Un desenllaç, al cap i a la fi. Una conclusió que adverteix un principi i, per tant, és un punt i seguit o inclús un punt i a part, però mai un punt final.

I això és tan vertader com que el conte s’ha acabat.

"La llar és l'indret on nia el cor"

A qui té abelles mai no li han faltat bones postres

Moltes coses s’han dit en aquests relats però poc s’ha parlat d’una de les protagonistes d’aquesta història, una heroïna en l'ombra amb la qual hauria sigut del tot impossible aquesta meravellosa aventura. És obvi saber reconéixer aquest fet i, a més, és de ser agraït fer-ho i Déu me’n guard que jo ho sóc. Així que us parlaré una mica d’aquest personatge tan important i a la qual respecte i respectaré fins que l'últim alé abandone el meu fred i desolat cos mort.

Es diu que fa uns anys, una xicona de la Pobla, qui volia tindre bon futur, decidí marxar cap a la capital per a rebre una adequada instrucció per a exercir un noble i preat ofici: institutora d’infants. Van ser uns anys d’aprenentatge, d’alegries i d’unes quantes penes, tot s’ha de dir. Després de tres llargues primaveres va assolir aquella meta per la qual estava lluny dels seus pares i de la resta de persones importants de la seua vida: l’estimada diplomatura, el paper que li obriria les portes per dur a terme allò que anhelava. El camí va ser dur, va haver de tornar a abandonar la seua llar per a marxar a terres estranyes. Aquesta vegada el seu destí era al septentrió, més lluny i més distancia que recórrer cada poc temps. Els anys van passar entre proves i valises, entre oposicions i camins, entre doctrina i experiència.

Al cap d’uns quants anys d’insistència i esforç va rebre una bona notícia de mans d’un patge de la Cort Reial, havia adquirit el càrrec oficiós al Regne de València. Podria servir a la seua pàtria, al seu país i, el que més li agradava, a la seua comarca, la Vall. Van passar una quinzena d’hiverns contenta i feliç exercint la seua professió que tant estimava a prop dels seus parents qui tant volia. Fou en aquest moment quan va conéixer el nostre estimat heroi. Ell de seguida s’adonà d’aquella aura que envoltava aquesta dama: ella li havia obert les portes de sa casa i ell estava ben content que així ho hagués decidit. Els menuts i les menudes ho sabien i per això l’estimaven tant.

Ell va aprendre molt d’aquella persona, de les seues experiències, dels seus quefers, de les seues virtuts i, no cal dir-ho, dels seus defectes. Es va sentir reflectit en ella, en la seua forma de ser i en la forma d’entendre la seua professió. Hi havia coses que ell no entenia i que potser hauria fet d’alguna altra manera, és possible perquè les persones tenen diferents formes de ser, d’entendre les coses, però en essència, la satisfacció d’haver-hi compartit aquella aventura amb aquella persona, va ser exorbitant i per res del món la canviaria, així ho va pensar i del tot segur estava d’això. Podria haver viscut altres vivències, altres aprenentatges, això era segur, però igual de fidedigne era que no hauria sigut millor, diferent sí, però no millor «palabrita del niño Jesús».

"Aules buides, escola muda"

El temps passa i la Joana balla

Mentre començava a entrellucar el final d’aquesta aventura, un altre viatge estava a punt de prendre partida per al nostre estimat camarada de perícies. El mar guardava i les experiències compartides amb altres companys anaven a agafar protagonisme durant aquelles jornades literàries. Amb tot açò, abans d’iniciar aquesta nova partida a aquest nou indret, el protagonista d’aquests relats creia convenient fer la vista enrere i poder configurar un breu repàs d’aquelles coses que havia viscut en la seua nova casa. Era una casa eventual, certament, però també, a hores d’ara, ja la considerava com a seua. Aquell viatge el volia afrontar com un retir per a reflexionar i no tan sols una sortida per compartir experiències i plans d’actuació.

Durant aquells dies va poder anotar gran quantitat de pensaments, inquietuds i raonaments en el seu vell, desbaratat i atrotinat diari. En ell va plasmar descripcions detallades de tots i cadascun dels infants amb els quals va compartir alguns dels seus sabers o alguna de les seues ocurrències. Va anotar també aspectes interessants i característiques destacables dels seus companys d’ofici. En aquelles ruïnoses i groguenques pàgines es podien interpretar com era la vida en aquella escoleta, en aquell lloc d’alegries i d’aprenentatges. També es podia comprendre, llegint aquest manuscrit, quines estratègies se seguien per part d’aquells magnífics professionals, quin tipus de persones habitaven aquell lloc, com era aquella població i com eren les seues gents i els seus costums. Havien idees, necessitats, planificacions, desitjos i temors. Aquell era un tresor per al nostre heroi, era la seua vida, aquell període de temps plasmat en unes quantes pàgines de paper amb plomell i tinta, amb il·lusió i sentiment. Era el llegat de la seua vida i un preludi d'allò que anava a esperar-li en un futur -esperem totes i tots- proper.

Llegir aquelles observacions, que encara no eren versades ni tenien una lògica literària, ni molt més una estètica per a mostrar ni gaudir, li va provocar una certa tristesa, va aflorar una melancolia en el pit del nostre company d’aventures, que li va fer que prengués una iniciativa: anava a aprofitar al màxim els dies que li quedaven per viure d’aquell somni, espremeria al màxim cadascun dels moments que li quedaven per viure, faria dibuixos i moltes més anotacions per no perdre ni un detall d’allò que li restava per veure mentre romangués per aquell espai. Açò era un compromís, un jurament entre ell i l’Alta eminència i per res del món anava a eludir.

"Tornar la vista enrere i..."

A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou

Una de les coses que un sap quan conviu amb una mainada és la importància del moment i del lloc i això el nostre camarada ho sabia molt bé. Tant se val si ens trobarem a una alqueria rural com si ens ubicarem a un taller de la gran ciutat, és el mateix: a primera hora la xicalla està encara pensant en els somnis que havien viscut unes hores abans i a la tarda la patuleia és incontrolable amb les panxes plenes i les ganes d'escampar el poll que dominen l'ambient de les masies. Un poc després d'arribar les criatures a l'escoleta i just després dels descansos és quan més concentrats aquests estaven i això ho havia d'aprofitar el nostre protagonista. Decidit i fet, aquells serien els moments que empraria el company per a dur a terme les seues labors, els seus experiments, seria el moment de posar en joc aquelles idees.

Però no sols havia preparat coses per a fer amb la seua fidel companyia, no. Gràcies als seus coneixements en altres matèries, gràcies als seus sabers amb arts ocultes, amb la màgia i a les seues habilitats amb malabars i amb treballs manuals, anava a compartir uns instants amb altres membres de l'Alqueria. Allí esperarien altres xiquets àvids de canviar una mica amb les rutines de cada dia, d'aprendre coses noves d'una manera diferent. I allí es trobava el nostre heroi, encantat d'aquella nova proposta, d'aquell nou repte. Amb les seues eines, amb allò que podia i amb allò que es va inventar, amb aquells estranys artifici creat per ell mateix, amb aquelles noves propostes, es va plantar davant d'aquelles –no tant– petitetes criatures.

Aquells dies van ser d'un enrenou constant i aquella circumstància li encantava al nostre amic. Podríem dir que es trobava en la seua salsa, com un cuiner amb els seus fogons. Un canvi constant, un pensar i repensar, xiquets cap amunt, xiquets cap avall. Preguntes i respostes, qüestions que implicaven noves preguntes, resultats inesperats, situacions de frustració i moments d'alegria i satisfacció. Allò era la realitat que li esperava i aquest fet li encantava. Viure en primera persona unes experiències de tal magnitud el va fer descansar i dormir a les nits d'una manera que feia temps que no ho aconseguia. Aquest és el poder de la satisfacció, de saber que les coses funcionen, que aquell camí que un a pres és el correcte i que el destí li forneix un futur esperançador. O almenys això és el que pensava, i n'estava del tot segur, el nostre estimat amic.

"A l'abril no et lleves ni un fil"

Del ric el remei i del vell el consell

De nou havia sorgit entre els menuts el rumor que la nostra menudeta masia rebria una visita de gent forastera, de gent important o, almenys, això deien els més menudets. És cert que feia unes setmanes, una altra vegada, es va rebre, de forma oficiosa i elegant, una missiva amb la Cort com a remitent. Aquesta deia que just després de pasqua amb la retornada a les labors típiques d'una Alqueria, aquella masia en concreta, tindria la cortesia de tenir la colossal –citant textualment– ventura d'acollir aquest acte tan considerable. Almenys, aquesta vegada, s'esperava veure a aquella il·lustre celebritat, sols això, ni més ni menys. La veritat és que entre els cicerones no hi havia massa crèdit que això passés.

Però aquesta vegada sí que es va acomplir el xafardeig, inclús el personatge en qüestió aparegué abans de temps, quan els menuts encara omplien els seus insaciables estómacs. Era un home que ja havia viscut moltes primaveres amb llarga barba i cabells albins. Per aquell aspecte que tenia, semblava una persona molt experimentada i sàvia. Com no, la criolla el va rebre amb un xiuxiueig que presagiava un espectacle de preguntes i no parar quiets. Els petarrells, en canvi, estaven bocabadats i notablement esbalaïts, no sempre rebien visites i aquesta era real, no una falsa il·lusió.

Una vegada la gran massa tumultuosa es va calmar després d'uns moments de xivarri inicial, aquell gran home els va explicar que feia allà davant de tots ells. La seua missió consistia a compartir amb nosaltres els riscos que correm cada dia a les nostres cases i a les nostres pagesies. Era necessari ser conscients del perill del foc i de com podien ells, tan menuts com eren, afrontar aquelles contingències. Eren menuts, sí, però capaços de solucionar aquelles possibles tessitures, aquells riscs que sense actuar de forma correcta, podrien passar de ser simples tràngols a convertir-se en terribles drames. Els marrucs estaven desconcertats i, sorprenentment, no van perdre ni un detall i van aguantar del tiró totes aquelles explicacions que els donava aquell enigmàtic personatge.

D'una forma irremeiable les paraules d'aquell important baró es van apagar i d'aquesta manera la seua exhibició es va acabar. Al final, tots van rebre uns presents per part del representant de la cort, van fer dibuixos i van poder tocar les eines i ficar-se al sobre aquelles vestimentes tan estranyes que va portar aquell vell home. Contents i feliços van marxar aquell dia cap a les seues cases els xiquets i xiquetes d'aquella noble població de la Vall.

"Vader, Maximus i Gimli"

I així va possar fil a l'agulla

Era el moment, el temps de la gaubança s’havia acabat i tocava fer un pas endavant en aquell bell camí. Era el moment de posar en joc aquelles perícies, les quals havia treballat i adaptat durant els últims (llargs) dies (i nits). Era el moment d’experimentar, de viure i compartir, d’oblidar-se de les pors i animar-se, d’exposar la seua obra als ulls d’aquelles menudes criatures, d’aquells petits jutges, d’aquelles meravelloses personetes. Malgrat el valor i la importància que tenia per a ell aquell procés, aquelles activitats, estava insòlitament tranquil sabent que havia fet tot el que ell havia pogut durant les últimes jornades. El fruit d’aquell esforç podria estar o no recompensat, podria o no obtenir els resultats esperats, podria o no agradar a la criolla, però tots aquests dubtes sols el pas del temps i l’experimentació podria donar resposta, ara tocava dur a terme aquells experiments, aquells quefers de contar històries i llegendes. Era el moment de ficar-se en la pell d’un joglar, d’un contacontes, d’un romancer i gaudir d’allò que els infants anaven a compartir amb la resta de companys i companyes.

El dia, a pesar del temps tan agradable i, fins i tot, calorós que van gaudir durant els dies sants, va començar més aviat gèlid i molest. Els xiquets i les xiquetes estaven plens d’il·lusió i amb ganes d’inaugurar aquell nou període, el últim de l’anyada. Aprofitant aquesta disposició de contar allò que havien fet durant aquells llargs dies d’aventura i de conya, el nostre amic els va presentar allò que havia pensat fer amb tots ells: contar històries populars de la seua terra, del seu poble. I no escriure, ni llegir, no. Res de tot això, sols el plaer de relatar i compartir aquelles rondalles que els més vells contaven als més menuts, amb l’excepció que no hi hauria vells per a relatar aquelles aventures, comunicar-se i reviure aquells costums, una mica perduts amb el pas del temps. Aquella tasca no podia eixir mal: aquell petit esquadró estava versat en contar obres literàries entre els seus membres, eren quasi experts en la matèria, dintre dels seus limitats talents oratoris. És impossible, no podia eixir mal, no parava de repetir-se el nostre amic. I no, finalment no va eixir mal aquella posada en escena. Va sortir tot dintre de les mil meravelles. Potser exagerava el nostre company, però el temps li donaria la raó o li la refutaria, qui sap?

"Fantasies apilades"

Càrrega que plau no pesa

Sempre s'ha dit que quan s'atansen les vacances, i més si cal les de Pasqua, la gent eixoriveix i comença a alterar-se, pensant en allò que van a fer durant aquells dies de descans i festa. I els menuts i menudes de l'Alqueria no van ser menys. Els últims dies abans d'aquells dies de reflexió i penitència adquiriren un caire una mica més entretingut i afable. Les últimes proves ja s'havien acabat i els resultats deixaven pas als jocs i als titelles: la criolla observant impàvida aquelles figuretes que no paraven de moure's a l'escenari, a la pantalla gran. Però tot no anava a ser tabola i albir per a tothom. Les obligacions del nostre amic estaven allí, esperant a ser assaltades, insatisfetes i inquietes. Manuscrits, lectures i escrits.

Era moment de descansar, sí, però també d'estudi, de redacció, de memòries, d'impressions i, com passava en aquells dies, de reflexió i de començar a establir els foments de les futures actuacions. Ballester, Dolz, Lluch, Valor i molts altres anaven a ser els nous companys de nits i vetlles. Aprendria de les seues paraules, posaria en dubte allò que deien i, en certa mesura, discutiria els sabers que aquells erudits posaven en la palestra. Sabia que els companys i companyes estarien experimentant noves aventures, commemorant com Déu mana aquella santíssima festivitat, però ell no s'abatia ni flaquejava en la seua obstinació, ja que tenia un objectiu en la seua ment i allò era el que més importava. A més, en la capital li esperaven grans exposicions, processons i fascinants racons desconeguts esperant ser descoberts pel nostre estimat amic i company. Així que un d'aquells dies va pensar: "Preparem un aperitiu per a matar la fam i «némon» a recórrer els carrers i els paratges naturals que envolten la nostra apreciada vila!".

"Un bon pretext per a cultivar-se una mica més"

Per Tots Sants castanyes, per Nadal torrons, per la Pasqua mona i tot l'any bombons

Una vegada acabada la santificació i la penitència de la Quaresma que tota persona pròxima a la paraula de Jesús, el nostre Senyor, havia de fer, venien uns dies de glòria i de retorn de l'alegria de viure i, per descomptat, de menjar i beure: la Pasqua. Era en aquest moment, en el qual tocava arromangar-se la camisola i començar a pastar la massa, una massa molt humil i senzilla: Aquesta estava elaborada amb un bon grapat de farina de blat, una unça de llevat, mitja dotzena d'ous de la millor gallina i tant de sucre perquè després ningú es penedirà que hagués faltat ni una mica. Dolça i esponjosa, que bona que està la mona!

I així és el que van fer a l'Alquerieta. Tots els menuts i les menudes es van rentar a consciència les mans, es ficaren els davantals i van posar fil en l'agulla. Vinga a barrejar i aglutinar, un munt de pastes amalgamades, atapeïdes, grapejades, preparades per a ficar-li el tradicional ou, que li donés un toc de distinció i identitat, com tan sols podien tenir les nostres mones de pasqua. Després de tots aquells quefers, tocava anar al forn per a coure aquells deliciosos pastissos.

Al sendemà, la fornera de la població va arribar al mas amb el conjunt de coquetes preparades per a devorar-les, però encara era massa prompte, calia esperar fins que la vespra apuntara. I així va ser. No molt més tard del dinar, quan la gana començava a aflorar en les panxes dels infants, van fer marxa cap a l'ermita del Rosari que estava a un pas de l'escoleta. Allí van fer el gran festí de dolços i xocolata, un nou brou vingut de terres llunyanes, dens, de color obscur i sabor intens. I així van acabar aquell dia, farts i amb les galtes brutes, amb la panxa plena i el cor content.

"Manduca dolça, caca agra"

El més dolent pas és el de la porta

Tots Sants porta les vetlles i Sant Josep se les emporta. Aprofitant la celebració al pare del nostre Senyor, Sant Josep i la vinguda de la primavera, on tots sabem que comencen els dies a ser més llargs, el nostre soci d'aventures va decidir explorar aquell bell i desconegut paratge on emprés aquella nova aventura. Tenia uns quants dies al davant i molts llocs per visitar, per investigar. Serralades i poblacions, gents i rius, monuments i menjars per descobrir. La primera parada va ser la població de la seua estimada alqueria que, malgrat anar cada dia, encara no havia pogut en la seua màxima expressió i, per tant, no l'havia pogut gaudir com ell volia. Des de la plaça, fins a l'Església, passant la Casa consistorial i la font del sis, l'Ermita del Rosari i, naturalment, l'alqueria, l'escoleta del poble. Després van fer marxa per a veure aquella vall des d'un punt més elevat, des d'una altra perspectiva, amb un horitzó diferent.

Al bell mig de la cadena del Benicadell, vetlant el poblat que rep el seu nom, es trobava esplendorosa la torre, el castell de Carrícola. Allà dalt es podia atalaiar les diferents poblacions del Palomar, Albaida, Bèlgida, Atzeneta, Benigànim, la Pobla i Bufali. Al fons, les casetes blanques de Bellús fent costat a aquella extensió de color blau cel que encarnava l'embassament que rep, per descomptat, el nom d'aquella població. Serralades al fons, boscos de pins i carrasques que dispensava d'aquell verd fosc tan particular aquella estampa. El cel gris de març, núvols que estaven carregats de beneïda pluja però que, en aquell moment almenys, no volien descarregar d'aquell fluid sobre les nostres terres.

Camins i carruatges. Algunes cases, alguns fumerals que no paraven d'escopir fum, sadollant de calor els seus habitatges. Benzines, pins, carrasques, gajos, moreres, argilagues i romer que atorgaven d'aquell perfum tan particular d'aquelles regions, de les nostres comarques i de les nostres muntanyes. La pau i la soledat regnava en aquell punt. Naturalesa en estat pur on es podia advertir la presència de l'ésser humà. El que és natural i el que és artificial en una sola imatge, vivint i contemplant ambdós a la par, al mateix temps.

"Estendre la vista, ampliar horitzons"