Era el moment, el temps de la gaubança s’havia acabat i tocava fer un pas endavant en aquell bell camí. Era el moment de posar en joc aquelles perícies, les quals havia treballat i adaptat durant els últims (llargs) dies (i nits). Era el moment d’experimentar, de viure i compartir, d’oblidar-se de les pors i animar-se, d’exposar la seua obra als ulls d’aquelles menudes criatures, d’aquells petits jutges, d’aquelles meravelloses personetes. Malgrat el valor i la importància que tenia per a ell aquell procés, aquelles activitats, estava insòlitament tranquil sabent que havia fet tot el que ell havia pogut durant les últimes jornades. El fruit d’aquell esforç podria estar o no recompensat, podria o no obtenir els resultats esperats, podria o no agradar a la criolla, però tots aquests dubtes sols el pas del temps i l’experimentació podria donar resposta, ara tocava dur a terme aquells experiments, aquells quefers de contar històries i llegendes. Era el moment de ficar-se en la pell d’un joglar, d’un contacontes, d’un romancer i gaudir d’allò que els infants anaven a compartir amb la resta de companys i companyes.
El dia, a pesar del temps tan agradable i, fins i tot, calorós que van gaudir durant els dies sants, va començar més aviat gèlid i molest. Els xiquets i les xiquetes estaven plens d’il·lusió i amb ganes d’inaugurar aquell nou període, el últim de l’anyada. Aprofitant aquesta disposició de contar allò que havien fet durant aquells llargs dies d’aventura i de conya, el nostre amic els va presentar allò que havia pensat fer amb tots ells: contar històries populars de la seua terra, del seu poble. I no escriure, ni llegir, no. Res de tot això, sols el plaer de relatar i compartir aquelles rondalles que els més vells contaven als més menuts, amb l’excepció que no hi hauria vells per a relatar aquelles aventures, comunicar-se i reviure aquells costums, una mica perduts amb el pas del temps. Aquella tasca no podia eixir mal: aquell petit esquadró estava versat en contar obres literàries entre els seus membres, eren quasi experts en la matèria, dintre dels seus limitats talents oratoris. És impossible, no podia eixir mal, no parava de repetir-se el nostre amic. I no, finalment no va eixir mal aquella posada en escena. Va sortir tot dintre de les mil meravelles. Potser exagerava el nostre company, però el temps li donaria la raó o li la refutaria, qui sap?
"Fantasies apilades"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada