Per Tots Sants castanyes, per Nadal torrons, per la Pasqua mona i tot l'any bombons

Una vegada acabada la santificació i la penitència de la Quaresma que tota persona pròxima a la paraula de Jesús, el nostre Senyor, havia de fer, venien uns dies de glòria i de retorn de l'alegria de viure i, per descomptat, de menjar i beure: la Pasqua. Era en aquest moment, en el qual tocava arromangar-se la camisola i començar a pastar la massa, una massa molt humil i senzilla: Aquesta estava elaborada amb un bon grapat de farina de blat, una unça de llevat, mitja dotzena d'ous de la millor gallina i tant de sucre perquè després ningú es penedirà que hagués faltat ni una mica. Dolça i esponjosa, que bona que està la mona!

I així és el que van fer a l'Alquerieta. Tots els menuts i les menudes es van rentar a consciència les mans, es ficaren els davantals i van posar fil en l'agulla. Vinga a barrejar i aglutinar, un munt de pastes amalgamades, atapeïdes, grapejades, preparades per a ficar-li el tradicional ou, que li donés un toc de distinció i identitat, com tan sols podien tenir les nostres mones de pasqua. Després de tots aquells quefers, tocava anar al forn per a coure aquells deliciosos pastissos.

Al sendemà, la fornera de la població va arribar al mas amb el conjunt de coquetes preparades per a devorar-les, però encara era massa prompte, calia esperar fins que la vespra apuntara. I així va ser. No molt més tard del dinar, quan la gana començava a aflorar en les panxes dels infants, van fer marxa cap a l'ermita del Rosari que estava a un pas de l'escoleta. Allí van fer el gran festí de dolços i xocolata, un nou brou vingut de terres llunyanes, dens, de color obscur i sabor intens. I així van acabar aquell dia, farts i amb les galtes brutes, amb la panxa plena i el cor content.

"Manduca dolça, caca agra"

El més dolent pas és el de la porta

Tots Sants porta les vetlles i Sant Josep se les emporta. Aprofitant la celebració al pare del nostre Senyor, Sant Josep i la vinguda de la primavera, on tots sabem que comencen els dies a ser més llargs, el nostre soci d'aventures va decidir explorar aquell bell i desconegut paratge on emprés aquella nova aventura. Tenia uns quants dies al davant i molts llocs per visitar, per investigar. Serralades i poblacions, gents i rius, monuments i menjars per descobrir. La primera parada va ser la població de la seua estimada alqueria que, malgrat anar cada dia, encara no havia pogut en la seua màxima expressió i, per tant, no l'havia pogut gaudir com ell volia. Des de la plaça, fins a l'Església, passant la Casa consistorial i la font del sis, l'Ermita del Rosari i, naturalment, l'alqueria, l'escoleta del poble. Després van fer marxa per a veure aquella vall des d'un punt més elevat, des d'una altra perspectiva, amb un horitzó diferent.

Al bell mig de la cadena del Benicadell, vetlant el poblat que rep el seu nom, es trobava esplendorosa la torre, el castell de Carrícola. Allà dalt es podia atalaiar les diferents poblacions del Palomar, Albaida, Bèlgida, Atzeneta, Benigànim, la Pobla i Bufali. Al fons, les casetes blanques de Bellús fent costat a aquella extensió de color blau cel que encarnava l'embassament que rep, per descomptat, el nom d'aquella població. Serralades al fons, boscos de pins i carrasques que dispensava d'aquell verd fosc tan particular aquella estampa. El cel gris de març, núvols que estaven carregats de beneïda pluja però que, en aquell moment almenys, no volien descarregar d'aquell fluid sobre les nostres terres.

Camins i carruatges. Algunes cases, alguns fumerals que no paraven d'escopir fum, sadollant de calor els seus habitatges. Benzines, pins, carrasques, gajos, moreres, argilagues i romer que atorgaven d'aquell perfum tan particular d'aquelles regions, de les nostres comarques i de les nostres muntanyes. La pau i la soledat regnava en aquell punt. Naturalesa en estat pur on es podia advertir la presència de l'ésser humà. El que és natural i el que és artificial en una sola imatge, vivint i contemplant ambdós a la par, al mateix temps.

"Estendre la vista, ampliar horitzons"

Qui diu que ja sap massa, té el cap de carabassa

La primavera estava, com aquell qui diu, en girar la cantonada i, per tant, el final d'aquell segon tram de la temporada estava molt proper. Era temps de fer a cuita-corrents les labors que no s'havien fet durant els últims mesos. Era època de precs i laments, de fogots, diligències i constrenyiments. Súpliques d'uns i fastigs d'altres. Era aquesta la millor ocasió per a tirar la vista enrere i fer una reflexió, una introspecció de com havia anat el curs i, no cal dir-ho, qualificar els esforços d'uns i les mancances d'altres.

 
En veure aquesta circumstància des d'un altre punt de vista, en ficar-se en la pell de l'altre, el nostre company es va adonar, aleshores, de la dificultat que aquesta tasca resultava per a aquells eventuals magistrats, jutges sense túnica ni martinet. "Com era possible ser just ficant un simple número a cada un dels seus menuts i menudes? Serien aquelles xifres les que definirien als nostres infants? Com podia, un ximple mortal, fer la labor que tan sols el Nostre Senyor era capaç de dur a terme?"

 
Per tal motiu, aquelles vesprades, les escrivanies dels preceptors s'omplien de proves i exercicis fets durant aquell últim tros de temps. Dietaris, memòries i anotacions s'embrollaven amb percepcions i inclinacions. Era com si fos una la lluita entre el bé i del mal, entre el que és relatiu i el que és equànime, entre ser honest o desmesurat. Uns demanaven consells als altres, altres fonamentaven els seus dictàmens únicament amb allò que determinava la seua glosa. També hi havia que era més sensible i seguia el que sentenciava el seu paréixer, una mica de banda els números i les proves realitzades. Altres sols reverenciaven el fruit obtingut d'aquells exàmens d'aquelles anotacions. Es podria dir que contra gustos no hi ha res escrit.

"La solitud de la docència"

Caragol i dona, tot l'any és bona

S'apropava un dia especial, una data marcada en el calendari de moltes de les companyes del nostre amic. Era aquest un jorn de festivitat i goig, una festa reivindicativa per a tota mossa com Déu mana. Malgrat que en aquell lloc recòndit la proporció de marrecs era molt superior al de les noies, almenys al que la criolla pertoca -ja que dominaven les fembres en el grup dels guies-, el tema es feia present als xafardejos diaris. És cert que no estava esbossat cap acció que formularà i desenrotllara amb els menuts i les menudes l'assumpte de les dames a la societat feudal, a les desigualtats que aleshores existien entre uns i unes, a segregació més enllà de tindre mamelles o penis. A pesar d'això, sí que es formularen qüestions i debats entorn de la taula dels majors, unes defenien el moviment i les accions sufragistes, els altres opinaven que era desmesurat, que les diferències entre ambdós gèneres era quasi inexistent, excepte els més obvis i evidents.

El nostre heroi, llavors, va entendre que les diferències entre la capital i les aldees era un fet que perdurava encara i una afirmació del tot inqüestionable. Les calçades havien arribat, els remeiers tractaven als seus veïns i veïnes, carruatges i les noves arts agrícoles s'havien arrelat en aquells indrets, però les gents, les tradicions, els costums i les creences, almenys alguna part, encara vigents i tenien una gran força en la munió. I les alqueries eren un clar reflex d'allò i del que en les seues parets s'impartia, en com es vivia, en l'aire que es respirava. Per tant, aquella commemoració que el nostre amic sempre havia viscut d'una forma especial i amb molta força, aquell dia anava a passar pràcticament desapercebuda amb alguna tímida il·lustració que farien els infants a les seues mamàs o a les seues afines, tan sols, d'una forma testimonial per a complir un mer tràmit.

"Ni una menys"

Una cosa és predicar i una altra donar blat

Era un dia que molts a l'Alqueria -alguns no tant, tot s'ha de dir- esperaven: no sempre es rebia a gent forastera, i molt menys, a dignataris de cert renom vinguts de la nostra capital. La criolla no parava de preguntar si aquell era el dia que vindria aquella gent estranya. Uns dient que sí, altres ho posaven en dubte. La veritat era que ni el nostre estimat amic, ni els seus companys sabien massa bé a què venien aquelles celebritats, ningú els havia informat del motiu o de les intencions d'aquells emissaris, ni un despatx, ni un escrit, ni cap colom, al respecte anaven a palpentes.

Mentrestant, esperant aquella visita en candeletes, el dia transcorria, en la mesura del possible, com qualsevol altre dia amb lectures, proves i comptes, discussions i concilis. Vaticinant les intencions d'aquells convidats, congregaren als menuts i menudes per a il·lustrar-los amb temes tan desconeguts per a ells i per a elles com la misèria de gent anònima, d'infants com ells ho eren, de les desigualtats entre pobles, les infeccions i els mals que patia la nostra terra, de la manca d'aigua i l'excés de dispendis que a vegades les persones feien. Alguns atenien, altres sols pensaven que acabara aquella castanya soporífera i poder sortir al corral per a poder engolir, botar i córrer sense parar.

Encara no s'havia acabat el descans i entre els instructors va córrer la notícia que, molts d'ells temien, convidats ja havien fet acte de presència i s'havien esfumat. No veuríem ni al senyor alcalde ni a la representació de versats vinguts de la cort. Sols van soltar una breu homilia, una sèrie de reverències, un retrat i cap a casa. Un vist i no vist, una decepció per als menuts. Com deia un dels savis del lloc, una pantomima, una paròdia digna d'un tal Berlanga o d'un senyor anomenat Marshall, que el nostre heroi no coneixia però que tothom els nomenava. "Qui serien aquells dos personatges i que tenien a veure en aquella desgràcia?", no parava de preguntar-se nostre galant sense trobar cap resposta.

"Callant no s'arriba enlloc": la festa dels nanos

A qui no vol caldo, set escudellades

El temps transcorria i cada minut que passava, el nostre company en aquest relat se sentia més a gust en aquella experiència que li havia tocat viure. Ja era el moment de fer un pas més i avançar una mica més en aquella aventura Havia decidit que ja tocava fer mans i mànigues amb un nou projecte, una empresa. Aquesta empenta o canvi de rumb, tal volta ineludible, ja que tots els seus companys i companyes havien de fer-lo també, suposar un abans i un després, un esforç extra en aquella magnífica contingència.

Fruit d'aquella resolució que havia pres, a part dels quefers quotidians d'un mestre artesà en qualsevol alqueria, hauria d'emprendre nou repte, comprometre's en una nova comesa que el portaria a viure unes noves experiències i percebre una nova perspectiva del seu viatge. A partir d'ara, a més d'instructor hauria d'assumir un nou ofici: joglar o trobador, el qual havia de mantenir un registre, fer un dietari on anotaria i recapitularia aquelles noves sensacions, aquelles noves metes, aquells nous sabers per a compartir amb la resta de camarades de professió. "Que bonic serà mantenir les tradicions i contar històries i llegendes als seus menuts! I que enriquidor serà veure'ls, als menuts, contar eixes històries als seus companys i companyes!", va pensar el nostre amic. Que preciós és conèixer i ensenyar l'art de contar contes!

Per una banda li feia molta il·lusió afrontar aquell desafiament que li havien plantejat, però per altra banda estava temerós d'allò que li proporcionaria el futur: seria capaç d'abordar-lo? Obtindria els resultats esperats o fracassaria estrepitosament? Era moment de posar-se mans a l'obra i ser valent. Aquells dubtes havien d'esfumar-se i no va trobar millor manera que centrar-se amb molta convicció en el seu nou objectiu i en els seus aprenents, en aquelles petitones criatures que tant goig li van oferir transcorregut tan poc de temps i a canvi de tan poc. Ho faria per ells i per elles. El temps urgia: ànim!

 "Roda el món i torna al born"

Al mal, fes-li bona cara

Eren les 8 del matí però els ocells no cantaven ni el sol apuntava per la ranura de la lluerna com solia fer cada dia. Malgrat que s’acabava d’alçar i encara estava una mica ensopit, pressentia que aquella jornada i, segurament tota aquella setmana, seria com aquella premonició estranya: trista i freda. Una vegada enllestit i preparat per a fer camí cap a la seua estimada Alquerieta, obrí el porto del mas i va poder contemplar que queia aigua a bots i barrals. “Mare de Déu, el meu pobre rossí estarà tot xopat!”. En efecte, allí estava el seu company d’aventures, embegut i tremolant esperant al nostre, al seu, benvolgut amic.

Després d’una travessia més o menys sacsejada, arribà al seu destí on el panorama no distava del que havia deixat poc temps enrere. El diluvi no havia cessat i els tolls s’havien ensenyorit del lloc emplenant-ho tot d’aigua i més aigua, semblava un fangal tenebrós. Els ànims dels menuts i de les menudes estaven alterats, eren com ànimes trastornades que no sabien massa bé on ficar-se, com comportar-se o què fer. Alguns estaven potrosos, altres estaven llandoses i traure algun trellat d’aquelles criatures en aquelles circumstàncies semblava una tasca del tot impossible. A poc a poc i amb molta paciència per part dels institutors, els ànims anaven calmant-se i la criolla se centrava en les labors que els encomanaven les seues mentores.

Còmputs, composicions i suposicions van fer acte de presència durant una llarga estona fins que la gana va trucar a la porta i va dir que allí estava i que li havíem de fer cas. Tocava fer una pausa i satisfer aquella necessitat inexcusable però davant nostre es presentava de nou la trava que ens produïa la pluja. El corral estava embarrat i sortir se’ns presentava com una opció utòpica i inviable. Els infants no anaven a prendre-ho massa bé això.

En aquell moment l’enginy va fer acte de presència. Mentre menjaven i encara no eren conscients que no eixirien a l’exterior a córrer i fer maldats, com de costum feien a eixa hora, els més majors començaren a fer preguntes als més menuts i a contar-los històries. Algunes eren fantàstiques, altres eren d’animals i algunes poques de por. D’aquella manera les petites bestioles es van distraure i van passar aquella estona, en un principi, humitejada i mústia, en divertida i amena. “Un nou revés del qual hem pogut sobreposar-se d’una manera profitosa per a tothom. Que bé! Una més...” 

 

 

"A bots i barrals"