La primavera estava, com aquell qui diu, en girar la cantonada i, per tant, el final d'aquell segon tram de la temporada estava molt proper. Era temps de fer a cuita-corrents les labors que no s'havien fet durant els últims mesos. Era època de precs i laments, de fogots, diligències i constrenyiments. Súpliques d'uns i fastigs d'altres. Era aquesta la millor ocasió per a tirar la vista enrere i fer una reflexió, una introspecció de com havia anat el curs i, no cal dir-ho, qualificar els esforços d'uns i les mancances d'altres.
En veure aquesta circumstància des d'un altre punt de vista, en ficar-se en la pell de l'altre, el nostre company es va adonar, aleshores, de la dificultat que aquesta tasca resultava per a aquells eventuals magistrats, jutges sense túnica ni martinet. "Com era possible ser just ficant un simple número a cada un dels seus menuts i menudes? Serien aquelles xifres les que definirien als nostres infants? Com podia, un ximple mortal, fer la labor que tan sols el Nostre Senyor era capaç de dur a terme?"
Per tal motiu, aquelles vesprades, les escrivanies dels preceptors s'omplien de proves i exercicis fets durant aquell últim tros de temps. Dietaris, memòries i anotacions s'embrollaven amb percepcions i inclinacions. Era com si fos una la lluita entre el bé i del mal, entre el que és relatiu i el que és equànime, entre ser honest o desmesurat. Uns demanaven consells als altres, altres fonamentaven els seus dictàmens únicament amb allò que determinava la seua glosa. També hi havia que era més sensible i seguia el que sentenciava el seu paréixer, una mica de banda els números i les proves realitzades. Altres sols reverenciaven el fruit obtingut d'aquells exàmens d'aquelles anotacions. Es podria dir que contra gustos no hi ha res escrit.
"La solitud de la docència"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada