El temps passa i la Joana balla

Mentre començava a entrellucar el final d’aquesta aventura, un altre viatge estava a punt de prendre partida per al nostre estimat camarada de perícies. El mar guardava i les experiències compartides amb altres companys anaven a agafar protagonisme durant aquelles jornades literàries. Amb tot açò, abans d’iniciar aquesta nova partida a aquest nou indret, el protagonista d’aquests relats creia convenient fer la vista enrere i poder configurar un breu repàs d’aquelles coses que havia viscut en la seua nova casa. Era una casa eventual, certament, però també, a hores d’ara, ja la considerava com a seua. Aquell viatge el volia afrontar com un retir per a reflexionar i no tan sols una sortida per compartir experiències i plans d’actuació.

Durant aquells dies va poder anotar gran quantitat de pensaments, inquietuds i raonaments en el seu vell, desbaratat i atrotinat diari. En ell va plasmar descripcions detallades de tots i cadascun dels infants amb els quals va compartir alguns dels seus sabers o alguna de les seues ocurrències. Va anotar també aspectes interessants i característiques destacables dels seus companys d’ofici. En aquelles ruïnoses i groguenques pàgines es podien interpretar com era la vida en aquella escoleta, en aquell lloc d’alegries i d’aprenentatges. També es podia comprendre, llegint aquest manuscrit, quines estratègies se seguien per part d’aquells magnífics professionals, quin tipus de persones habitaven aquell lloc, com era aquella població i com eren les seues gents i els seus costums. Havien idees, necessitats, planificacions, desitjos i temors. Aquell era un tresor per al nostre heroi, era la seua vida, aquell període de temps plasmat en unes quantes pàgines de paper amb plomell i tinta, amb il·lusió i sentiment. Era el llegat de la seua vida i un preludi d'allò que anava a esperar-li en un futur -esperem totes i tots- proper.

Llegir aquelles observacions, que encara no eren versades ni tenien una lògica literària, ni molt més una estètica per a mostrar ni gaudir, li va provocar una certa tristesa, va aflorar una melancolia en el pit del nostre company d’aventures, que li va fer que prengués una iniciativa: anava a aprofitar al màxim els dies que li quedaven per viure d’aquell somni, espremeria al màxim cadascun dels moments que li quedaven per viure, faria dibuixos i moltes més anotacions per no perdre ni un detall d’allò que li restava per veure mentre romangués per aquell espai. Açò era un compromís, un jurament entre ell i l’Alta eminència i per res del món anava a eludir.

"Tornar la vista enrere i..."

A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou

Una de les coses que un sap quan conviu amb una mainada és la importància del moment i del lloc i això el nostre camarada ho sabia molt bé. Tant se val si ens trobarem a una alqueria rural com si ens ubicarem a un taller de la gran ciutat, és el mateix: a primera hora la xicalla està encara pensant en els somnis que havien viscut unes hores abans i a la tarda la patuleia és incontrolable amb les panxes plenes i les ganes d'escampar el poll que dominen l'ambient de les masies. Un poc després d'arribar les criatures a l'escoleta i just després dels descansos és quan més concentrats aquests estaven i això ho havia d'aprofitar el nostre protagonista. Decidit i fet, aquells serien els moments que empraria el company per a dur a terme les seues labors, els seus experiments, seria el moment de posar en joc aquelles idees.

Però no sols havia preparat coses per a fer amb la seua fidel companyia, no. Gràcies als seus coneixements en altres matèries, gràcies als seus sabers amb arts ocultes, amb la màgia i a les seues habilitats amb malabars i amb treballs manuals, anava a compartir uns instants amb altres membres de l'Alqueria. Allí esperarien altres xiquets àvids de canviar una mica amb les rutines de cada dia, d'aprendre coses noves d'una manera diferent. I allí es trobava el nostre heroi, encantat d'aquella nova proposta, d'aquell nou repte. Amb les seues eines, amb allò que podia i amb allò que es va inventar, amb aquells estranys artifici creat per ell mateix, amb aquelles noves propostes, es va plantar davant d'aquelles –no tant– petitetes criatures.

Aquells dies van ser d'un enrenou constant i aquella circumstància li encantava al nostre amic. Podríem dir que es trobava en la seua salsa, com un cuiner amb els seus fogons. Un canvi constant, un pensar i repensar, xiquets cap amunt, xiquets cap avall. Preguntes i respostes, qüestions que implicaven noves preguntes, resultats inesperats, situacions de frustració i moments d'alegria i satisfacció. Allò era la realitat que li esperava i aquest fet li encantava. Viure en primera persona unes experiències de tal magnitud el va fer descansar i dormir a les nits d'una manera que feia temps que no ho aconseguia. Aquest és el poder de la satisfacció, de saber que les coses funcionen, que aquell camí que un a pres és el correcte i que el destí li forneix un futur esperançador. O almenys això és el que pensava, i n'estava del tot segur, el nostre estimat amic.

"A l'abril no et lleves ni un fil"

Del ric el remei i del vell el consell

De nou havia sorgit entre els menuts el rumor que la nostra menudeta masia rebria una visita de gent forastera, de gent important o, almenys, això deien els més menudets. És cert que feia unes setmanes, una altra vegada, es va rebre, de forma oficiosa i elegant, una missiva amb la Cort com a remitent. Aquesta deia que just després de pasqua amb la retornada a les labors típiques d'una Alqueria, aquella masia en concreta, tindria la cortesia de tenir la colossal –citant textualment– ventura d'acollir aquest acte tan considerable. Almenys, aquesta vegada, s'esperava veure a aquella il·lustre celebritat, sols això, ni més ni menys. La veritat és que entre els cicerones no hi havia massa crèdit que això passés.

Però aquesta vegada sí que es va acomplir el xafardeig, inclús el personatge en qüestió aparegué abans de temps, quan els menuts encara omplien els seus insaciables estómacs. Era un home que ja havia viscut moltes primaveres amb llarga barba i cabells albins. Per aquell aspecte que tenia, semblava una persona molt experimentada i sàvia. Com no, la criolla el va rebre amb un xiuxiueig que presagiava un espectacle de preguntes i no parar quiets. Els petarrells, en canvi, estaven bocabadats i notablement esbalaïts, no sempre rebien visites i aquesta era real, no una falsa il·lusió.

Una vegada la gran massa tumultuosa es va calmar després d'uns moments de xivarri inicial, aquell gran home els va explicar que feia allà davant de tots ells. La seua missió consistia a compartir amb nosaltres els riscos que correm cada dia a les nostres cases i a les nostres pagesies. Era necessari ser conscients del perill del foc i de com podien ells, tan menuts com eren, afrontar aquelles contingències. Eren menuts, sí, però capaços de solucionar aquelles possibles tessitures, aquells riscs que sense actuar de forma correcta, podrien passar de ser simples tràngols a convertir-se en terribles drames. Els marrucs estaven desconcertats i, sorprenentment, no van perdre ni un detall i van aguantar del tiró totes aquelles explicacions que els donava aquell enigmàtic personatge.

D'una forma irremeiable les paraules d'aquell important baró es van apagar i d'aquesta manera la seua exhibició es va acabar. Al final, tots van rebre uns presents per part del representant de la cort, van fer dibuixos i van poder tocar les eines i ficar-se al sobre aquelles vestimentes tan estranyes que va portar aquell vell home. Contents i feliços van marxar aquell dia cap a les seues cases els xiquets i xiquetes d'aquella noble població de la Vall.

"Vader, Maximus i Gimli"

I així va possar fil a l'agulla

Era el moment, el temps de la gaubança s’havia acabat i tocava fer un pas endavant en aquell bell camí. Era el moment de posar en joc aquelles perícies, les quals havia treballat i adaptat durant els últims (llargs) dies (i nits). Era el moment d’experimentar, de viure i compartir, d’oblidar-se de les pors i animar-se, d’exposar la seua obra als ulls d’aquelles menudes criatures, d’aquells petits jutges, d’aquelles meravelloses personetes. Malgrat el valor i la importància que tenia per a ell aquell procés, aquelles activitats, estava insòlitament tranquil sabent que havia fet tot el que ell havia pogut durant les últimes jornades. El fruit d’aquell esforç podria estar o no recompensat, podria o no obtenir els resultats esperats, podria o no agradar a la criolla, però tots aquests dubtes sols el pas del temps i l’experimentació podria donar resposta, ara tocava dur a terme aquells experiments, aquells quefers de contar històries i llegendes. Era el moment de ficar-se en la pell d’un joglar, d’un contacontes, d’un romancer i gaudir d’allò que els infants anaven a compartir amb la resta de companys i companyes.

El dia, a pesar del temps tan agradable i, fins i tot, calorós que van gaudir durant els dies sants, va començar més aviat gèlid i molest. Els xiquets i les xiquetes estaven plens d’il·lusió i amb ganes d’inaugurar aquell nou període, el últim de l’anyada. Aprofitant aquesta disposició de contar allò que havien fet durant aquells llargs dies d’aventura i de conya, el nostre amic els va presentar allò que havia pensat fer amb tots ells: contar històries populars de la seua terra, del seu poble. I no escriure, ni llegir, no. Res de tot això, sols el plaer de relatar i compartir aquelles rondalles que els més vells contaven als més menuts, amb l’excepció que no hi hauria vells per a relatar aquelles aventures, comunicar-se i reviure aquells costums, una mica perduts amb el pas del temps. Aquella tasca no podia eixir mal: aquell petit esquadró estava versat en contar obres literàries entre els seus membres, eren quasi experts en la matèria, dintre dels seus limitats talents oratoris. És impossible, no podia eixir mal, no parava de repetir-se el nostre amic. I no, finalment no va eixir mal aquella posada en escena. Va sortir tot dintre de les mil meravelles. Potser exagerava el nostre company, però el temps li donaria la raó o li la refutaria, qui sap?

"Fantasies apilades"

Càrrega que plau no pesa

Sempre s'ha dit que quan s'atansen les vacances, i més si cal les de Pasqua, la gent eixoriveix i comença a alterar-se, pensant en allò que van a fer durant aquells dies de descans i festa. I els menuts i menudes de l'Alqueria no van ser menys. Els últims dies abans d'aquells dies de reflexió i penitència adquiriren un caire una mica més entretingut i afable. Les últimes proves ja s'havien acabat i els resultats deixaven pas als jocs i als titelles: la criolla observant impàvida aquelles figuretes que no paraven de moure's a l'escenari, a la pantalla gran. Però tot no anava a ser tabola i albir per a tothom. Les obligacions del nostre amic estaven allí, esperant a ser assaltades, insatisfetes i inquietes. Manuscrits, lectures i escrits.

Era moment de descansar, sí, però també d'estudi, de redacció, de memòries, d'impressions i, com passava en aquells dies, de reflexió i de començar a establir els foments de les futures actuacions. Ballester, Dolz, Lluch, Valor i molts altres anaven a ser els nous companys de nits i vetlles. Aprendria de les seues paraules, posaria en dubte allò que deien i, en certa mesura, discutiria els sabers que aquells erudits posaven en la palestra. Sabia que els companys i companyes estarien experimentant noves aventures, commemorant com Déu mana aquella santíssima festivitat, però ell no s'abatia ni flaquejava en la seua obstinació, ja que tenia un objectiu en la seua ment i allò era el que més importava. A més, en la capital li esperaven grans exposicions, processons i fascinants racons desconeguts esperant ser descoberts pel nostre estimat amic i company. Així que un d'aquells dies va pensar: "Preparem un aperitiu per a matar la fam i «némon» a recórrer els carrers i els paratges naturals que envolten la nostra apreciada vila!".

"Un bon pretext per a cultivar-se una mica més"