El temps passa i la Joana balla

Mentre començava a entrellucar el final d’aquesta aventura, un altre viatge estava a punt de prendre partida per al nostre estimat camarada de perícies. El mar guardava i les experiències compartides amb altres companys anaven a agafar protagonisme durant aquelles jornades literàries. Amb tot açò, abans d’iniciar aquesta nova partida a aquest nou indret, el protagonista d’aquests relats creia convenient fer la vista enrere i poder configurar un breu repàs d’aquelles coses que havia viscut en la seua nova casa. Era una casa eventual, certament, però també, a hores d’ara, ja la considerava com a seua. Aquell viatge el volia afrontar com un retir per a reflexionar i no tan sols una sortida per compartir experiències i plans d’actuació.

Durant aquells dies va poder anotar gran quantitat de pensaments, inquietuds i raonaments en el seu vell, desbaratat i atrotinat diari. En ell va plasmar descripcions detallades de tots i cadascun dels infants amb els quals va compartir alguns dels seus sabers o alguna de les seues ocurrències. Va anotar també aspectes interessants i característiques destacables dels seus companys d’ofici. En aquelles ruïnoses i groguenques pàgines es podien interpretar com era la vida en aquella escoleta, en aquell lloc d’alegries i d’aprenentatges. També es podia comprendre, llegint aquest manuscrit, quines estratègies se seguien per part d’aquells magnífics professionals, quin tipus de persones habitaven aquell lloc, com era aquella població i com eren les seues gents i els seus costums. Havien idees, necessitats, planificacions, desitjos i temors. Aquell era un tresor per al nostre heroi, era la seua vida, aquell període de temps plasmat en unes quantes pàgines de paper amb plomell i tinta, amb il·lusió i sentiment. Era el llegat de la seua vida i un preludi d'allò que anava a esperar-li en un futur -esperem totes i tots- proper.

Llegir aquelles observacions, que encara no eren versades ni tenien una lògica literària, ni molt més una estètica per a mostrar ni gaudir, li va provocar una certa tristesa, va aflorar una melancolia en el pit del nostre company d’aventures, que li va fer que prengués una iniciativa: anava a aprofitar al màxim els dies que li quedaven per viure d’aquell somni, espremeria al màxim cadascun dels moments que li quedaven per viure, faria dibuixos i moltes més anotacions per no perdre ni un detall d’allò que li restava per veure mentre romangués per aquell espai. Açò era un compromís, un jurament entre ell i l’Alta eminència i per res del món anava a eludir.

"Tornar la vista enrere i..."