Ací em teniu, un futur ex-estudiant de magisteri de la Universitat de València o almenys ja podem albirar el final d'aquest llarg camí d'anys plens d'alegries, d'esforços i algunes desil·lusions. Com tot fill de bon veí, vaig néixer entre sang, suor i llàgrimes. Va plorar ma mare, vaig plorar jo, va plorar mon pare, va plorar el metge, van plorar les infermeres... allí va plorar tot el món. I allí estava jo, protagonista d'excepció d'aquella estampa que irradiava tant positivisme i entusiasme, encetant la meua estança en aquest món tan implacable i, a la vegada, tan extraordinari.
Després de tant esforç i cúmuls d'emocions, vaig decidir gaudir d'un any sabàtic: dormia, menjava, dormia, tornava a dormir, continuava dormint i menjava, embarrava els bolquers i, després d'esbossar un tímid intent per plorar, tornava a dormir. Així repetia i repetia aquest cercle viciós del qual no vaig poder sortir fins que vaig decidir que tocava caminar i obrir els ulls per a poder observar tot allò que m'envoltava i que era tan estrany per a mi.
Mentre jo encara era un nadó amb les cames quasi peludes, tot el meu entorn anava molt de pressa per a mi. Els xiquets i les xiquetes de la meua edat ja caminaven, corrien, parlaven i no paraven quiets. Jo no, jo era un xiquet que tenia un retràs d'un any respecte als altres i tot açò em va provocar una abstracció en mi mateixa que es va traduir en vergonya, una vergonya mal curada que avui en dia encara en causa estralls.
Una vegada superada la infantesa, una infantesa inoblidable i meravellosa on el carrer va ser la meua segona casa, els canvis a l'adolescència no van deixar de cessar però jo ja estava acostumat a eixa sensació de fluctuació, de transformació. De fet em sentia a gust (i em sent a gust avui en dia), tal vegada més que els meus amics o familiars, temerosos d'un nou temps que estava trucant a la porta. La televisió, el cinema i els llibres omplien d'aventures la meua vida i van ser uns companys inherents durant tota la meua infantesa. Rebels és la primera història que vaig compartir durant la meua adolescència. Aquest és un llibre d'una jove escrit per a joves amb ganes de viure perills, experimentar tragèdies i sofrir cruels realitats. Abans em van fer companyona a les nits l'Illa del tresor o La rebel·lió a la granja, que foren contes i novel·les que em van deixar fascinat. Quan vaig créixer i ja era més gran, i potser un dels culpables que estiga escrivint en aquests moments aquest blog, el llibre que més em va marcar és l'obra de Victor Labrado titulat La mestra, tot un referent per a un futur mestre i el qual em va inspirar perquè, almenys en part, vulga dedicar-me a aquesta preciosa -i esgotadora- professió.
I ara aquí estic jo. Un retardat que ha estat capaç d'adaptar-se a l'adultesa i als nos reptes que li presenten el futur gràcies a la curiositat, a la seua particular creativitat i en voler anar una mica més enllà en tot allò que fa. Pel camí he deixat enrere uns quants llibres que, a poc a poc, han anat conformant una biblioteca -més o menys extensa- que contempla cada dia amb orgull i molta satisfacció. Malgrat el pas del temps, continue pensant que la millor manera d'aprendre és experimentar, equivocar-se, provar i provar fins a trobar la solució als teus problemes. També és importantíssim viure, directament o indirectament, tant com pugues. Experimentar, sentir i veure tot allò que pugues i el temps i les circumstàncies et permeten: en primera persona o amb els ulls d'altres persones. Films, novel·les, còmics, sèries poden ser un gran aliat per poder dur a terme aquesta tasca, d'aquesta manera. D'aquesta manera, és imprescindible fomentar l'escolta activa, el plaer per la lectura, pel sèptim art, sense oblidar-nos de la nostra creativitat.
Com a bons mestres no podem oblidar-nos d'això. Hem de pensar en els més menuts i menudes, orientar les lectures i el treball en històries que els puga interessar i que els preocupen, en allò que pot ser útil per a ells i per a elles i que tinga un significat, un per què. No hi ha una altra, la vida és així. Si no sabem ni volem innovar, buscar-nos la vida en aquest món educatiu, amb els nostres alumnes i les seues inquietuds i modes, que canvien constantment, perdrem aquesta batalla i ens trobarem perduts, indefensos davant el totpoderós univers digital, dels jocs, de la informació massiva i sense contingut, sense bellesa, sense literatura, sense sentit. Esperem que no ens minve la il·lusió, l'esperança de millorar un poc aquest món, d'emplenar-lo d'un ampli ventall de colors i alegries. Per això espere, estimat amic, apreciada amiga, que la força ens acompanye!
Després de tant esforç i cúmuls d'emocions, vaig decidir gaudir d'un any sabàtic: dormia, menjava, dormia, tornava a dormir, continuava dormint i menjava, embarrava els bolquers i, després d'esbossar un tímid intent per plorar, tornava a dormir. Així repetia i repetia aquest cercle viciós del qual no vaig poder sortir fins que vaig decidir que tocava caminar i obrir els ulls per a poder observar tot allò que m'envoltava i que era tan estrany per a mi.
Mentre jo encara era un nadó amb les cames quasi peludes, tot el meu entorn anava molt de pressa per a mi. Els xiquets i les xiquetes de la meua edat ja caminaven, corrien, parlaven i no paraven quiets. Jo no, jo era un xiquet que tenia un retràs d'un any respecte als altres i tot açò em va provocar una abstracció en mi mateixa que es va traduir en vergonya, una vergonya mal curada que avui en dia encara en causa estralls.
Una vegada superada la infantesa, una infantesa inoblidable i meravellosa on el carrer va ser la meua segona casa, els canvis a l'adolescència no van deixar de cessar però jo ja estava acostumat a eixa sensació de fluctuació, de transformació. De fet em sentia a gust (i em sent a gust avui en dia), tal vegada més que els meus amics o familiars, temerosos d'un nou temps que estava trucant a la porta. La televisió, el cinema i els llibres omplien d'aventures la meua vida i van ser uns companys inherents durant tota la meua infantesa. Rebels és la primera història que vaig compartir durant la meua adolescència. Aquest és un llibre d'una jove escrit per a joves amb ganes de viure perills, experimentar tragèdies i sofrir cruels realitats. Abans em van fer companyona a les nits l'Illa del tresor o La rebel·lió a la granja, que foren contes i novel·les que em van deixar fascinat. Quan vaig créixer i ja era més gran, i potser un dels culpables que estiga escrivint en aquests moments aquest blog, el llibre que més em va marcar és l'obra de Victor Labrado titulat La mestra, tot un referent per a un futur mestre i el qual em va inspirar perquè, almenys en part, vulga dedicar-me a aquesta preciosa -i esgotadora- professió.
I ara aquí estic jo. Un retardat que ha estat capaç d'adaptar-se a l'adultesa i als nos reptes que li presenten el futur gràcies a la curiositat, a la seua particular creativitat i en voler anar una mica més enllà en tot allò que fa. Pel camí he deixat enrere uns quants llibres que, a poc a poc, han anat conformant una biblioteca -més o menys extensa- que contempla cada dia amb orgull i molta satisfacció. Malgrat el pas del temps, continue pensant que la millor manera d'aprendre és experimentar, equivocar-se, provar i provar fins a trobar la solució als teus problemes. També és importantíssim viure, directament o indirectament, tant com pugues. Experimentar, sentir i veure tot allò que pugues i el temps i les circumstàncies et permeten: en primera persona o amb els ulls d'altres persones. Films, novel·les, còmics, sèries poden ser un gran aliat per poder dur a terme aquesta tasca, d'aquesta manera. D'aquesta manera, és imprescindible fomentar l'escolta activa, el plaer per la lectura, pel sèptim art, sense oblidar-nos de la nostra creativitat.
Com a bons mestres no podem oblidar-nos d'això. Hem de pensar en els més menuts i menudes, orientar les lectures i el treball en històries que els puga interessar i que els preocupen, en allò que pot ser útil per a ells i per a elles i que tinga un significat, un per què. No hi ha una altra, la vida és així. Si no sabem ni volem innovar, buscar-nos la vida en aquest món educatiu, amb els nostres alumnes i les seues inquietuds i modes, que canvien constantment, perdrem aquesta batalla i ens trobarem perduts, indefensos davant el totpoderós univers digital, dels jocs, de la informació massiva i sense contingut, sense bellesa, sense literatura, sense sentit. Esperem que no ens minve la il·lusió, l'esperança de millorar un poc aquest món, d'emplenar-lo d'un ampli ventall de colors i alegries. Per això espere, estimat amic, apreciada amiga, que la força ens acompanye!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada