Moltes coses s’han dit en aquests relats però poc s’ha parlat d’una de les protagonistes d’aquesta història, una heroïna en l'ombra amb la qual hauria sigut del tot impossible aquesta meravellosa aventura. És obvi saber reconéixer aquest fet i, a més, és de ser agraït fer-ho i Déu me’n guard que jo ho sóc. Així que us parlaré una mica d’aquest personatge tan important i a la qual respecte i respectaré fins que l'últim alé abandone el meu fred i desolat cos mort.
Es diu que fa uns anys, una xicona de la Pobla, qui volia tindre bon futur, decidí marxar cap a la capital per a rebre una adequada instrucció per a exercir un noble i preat ofici: institutora d’infants. Van ser uns anys d’aprenentatge, d’alegries i d’unes quantes penes, tot s’ha de dir. Després de tres llargues primaveres va assolir aquella meta per la qual estava lluny dels seus pares i de la resta de persones importants de la seua vida: l’estimada diplomatura, el paper que li obriria les portes per dur a terme allò que anhelava. El camí va ser dur, va haver de tornar a abandonar la seua llar per a marxar a terres estranyes. Aquesta vegada el seu destí era al septentrió, més lluny i més distancia que recórrer cada poc temps. Els anys van passar entre proves i valises, entre oposicions i camins, entre doctrina i experiència.
Al cap d’uns quants anys d’insistència i esforç va rebre una bona notícia de mans d’un patge de la Cort Reial, havia adquirit el càrrec oficiós al Regne de València. Podria servir a la seua pàtria, al seu país i, el que més li agradava, a la seua comarca, la Vall. Van passar una quinzena d’hiverns contenta i feliç exercint la seua professió que tant estimava a prop dels seus parents qui tant volia. Fou en aquest moment quan va conéixer el nostre estimat heroi. Ell de seguida s’adonà d’aquella aura que envoltava aquesta dama: ella li havia obert les portes de sa casa i ell estava ben content que així ho hagués decidit. Els menuts i les menudes ho sabien i per això l’estimaven tant.
Ell va aprendre molt d’aquella persona, de les seues experiències, dels seus quefers, de les seues virtuts i, no cal dir-ho, dels seus defectes. Es va sentir reflectit en ella, en la seua forma de ser i en la forma d’entendre la seua professió. Hi havia coses que ell no entenia i que potser hauria fet d’alguna altra manera, és possible perquè les persones tenen diferents formes de ser, d’entendre les coses, però en essència, la satisfacció d’haver-hi compartit aquella aventura amb aquella persona, va ser exorbitant i per res del món la canviaria, així ho va pensar i del tot segur estava d’això. Podria haver viscut altres vivències, altres aprenentatges, això era segur, però igual de fidedigne era que no hauria sigut millor, diferent sí, però no millor «palabrita del niño Jesús».
Es diu que fa uns anys, una xicona de la Pobla, qui volia tindre bon futur, decidí marxar cap a la capital per a rebre una adequada instrucció per a exercir un noble i preat ofici: institutora d’infants. Van ser uns anys d’aprenentatge, d’alegries i d’unes quantes penes, tot s’ha de dir. Després de tres llargues primaveres va assolir aquella meta per la qual estava lluny dels seus pares i de la resta de persones importants de la seua vida: l’estimada diplomatura, el paper que li obriria les portes per dur a terme allò que anhelava. El camí va ser dur, va haver de tornar a abandonar la seua llar per a marxar a terres estranyes. Aquesta vegada el seu destí era al septentrió, més lluny i més distancia que recórrer cada poc temps. Els anys van passar entre proves i valises, entre oposicions i camins, entre doctrina i experiència.
Al cap d’uns quants anys d’insistència i esforç va rebre una bona notícia de mans d’un patge de la Cort Reial, havia adquirit el càrrec oficiós al Regne de València. Podria servir a la seua pàtria, al seu país i, el que més li agradava, a la seua comarca, la Vall. Van passar una quinzena d’hiverns contenta i feliç exercint la seua professió que tant estimava a prop dels seus parents qui tant volia. Fou en aquest moment quan va conéixer el nostre estimat heroi. Ell de seguida s’adonà d’aquella aura que envoltava aquesta dama: ella li havia obert les portes de sa casa i ell estava ben content que així ho hagués decidit. Els menuts i les menudes ho sabien i per això l’estimaven tant.
Ell va aprendre molt d’aquella persona, de les seues experiències, dels seus quefers, de les seues virtuts i, no cal dir-ho, dels seus defectes. Es va sentir reflectit en ella, en la seua forma de ser i en la forma d’entendre la seua professió. Hi havia coses que ell no entenia i que potser hauria fet d’alguna altra manera, és possible perquè les persones tenen diferents formes de ser, d’entendre les coses, però en essència, la satisfacció d’haver-hi compartit aquella aventura amb aquella persona, va ser exorbitant i per res del món la canviaria, així ho va pensar i del tot segur estava d’això. Podria haver viscut altres vivències, altres aprenentatges, això era segur, però igual de fidedigne era que no hauria sigut millor, diferent sí, però no millor «palabrita del niño Jesús».
"Aules buides, escola muda"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada