A cau d'orella

Ja feia un temps que convivia amb aquells vilatans en aquell afable paratge i els lligams entre els membres d'aquella comunitat i el nostre galant anaven estrenyent-se a mesura que els descansos i les revelacions personals anaven fent acte de presència, cada cop d'una forma més assídua. Les converses es feien més llargues i més transcendents: alguns dels seus problemes familiars, les experiències a altres alqueries i masies, les seues preocupacions i les seues ambicions i, no cal dir-ho, les singularitats i els contratemps habituals d'aquell indret. Algunes d'aquelles confessions el van sorprendre per la duresa i tristor que implicaven als seus deixebles i el van ficar una mica trist. Alhora, va començar a entendre algunes de les postures, de les reaccions i de la forma de ser d'uns i d'altres i va comprendre que aquella informació podria ser-li si sabia com donar-li un bon ús mitjançant una bona reflexió i anàlisi de cadascun d'aquell nou descobriment.

Va sentenciar una màxima després de donar-li voltes a tot allò que havia albirat aquells dies: els majors, els responsables han de ser conscients del poder i de la influència que tenen amb els seus menuts i menudes. Aquesta és una responsabilitat que hem de saber fer front i hem de fer mans i mànigues per radiar de llum, colors i alegria les vides d'aquelles petitones criatures, indefenses i expenses als nostres actes, a les nostres decisions. Disputes enfellonides entre els progenitors davant dels seus infants -i enfrontament amb aquests-, criatures que no tenen cap govern, autoritat ni cortesia envers els seus mentors, aprenents que no es cultiven perquè no saben o no poden, autoritats que no prenen -ni volen- partida en aquests assumptes, conflictes entre entenedors de la matèria, impediments cada volta més restrictius i exagerats dels reglaments oportuns. I un llarg etcètera que, malauradament, és el pa de cada dia a les hisendes i els preceptors i preceptores han de saber lidiar i afrontar de la millor manera i revertir aquelles situacions dolentes i poc o molt insuportables en un clima de seguretat i confort per als nostres pàrvuls.

 

"Les parets tenen ulls i orelles"

Passeu, passeu i fem rogle

Passaren dies i més dies fins que la data que els futurs mestres havien resolt temps enrere per a reunir-se i contar-se les seues dissorts i alegries havia arribat. Era moment d’agafar -una altra vegada més- la manta al coll, deixar aquella terreta trempada i jovial i marxar cap a la capital on esperaven la resta de companys i companyes. El punt de partida era el mateix per a tots aquells xicots i xicotes, moltes de les metes i les il·lusions eren les mateixes, malgrat haver pres diferents camins que els portarien a ocupacions molt distants entre si.

Els ànims i les sensacions que es va trobar en aquell banquet eren diferents del que el nostre protagonista esperava. Ell estava ben content amb el seu destí, amb les seues experiències i de la seua labor en aquells fascinants dies. En canvi, allí es va trobar de tot: companys amb una certa melancolia i desil·lusió, amigues que no havien trobat el seu paper en aquella història i inclús algú que s’havia perdut en el camí i havia tingut buscar un nou rumb. Potser el nostre company havia preparat millor el seu viatge, tal volta havia iniciat aquella aventura amb diferents perspectives o tal vegada havia pres una postura més ponderada o reflexiva, no se sap, però no entenia molt bé aquell ambient neguit i endeví.

Després d’escoltar les altres experiències, els altres punts de vista i les diferents situacions viscudes, es plantejava si era allò el que li forniria el futur, si aquell somni que estava vivint podria acabar desfigurant-se convertir-se en un malson. Estava del tot segur que això no passaria, que no podria passar, no, però estava un poc abatut després d’aquell encontre. Pensava que el més important eren els seus menuts i que tots els menuts, al cap i a la fi, sense tenir en compte els seus orígens o el seu entorn, eren això mateix, xiquets i xiquetes plens d’anhels, d’alegries i d’una innocència que el pas del temps a poc a poc per esfumar, desgraciadament. Preceptors i educadores, alqueries o masies, oficis o labors, tècniques, pares i mares, poble o ciutat, tot això quedava en un segon pla, o almenys així hauria de ser. Jugar, aprendre, riure, compartir, viure. Què més dona de quina manera mentre no oblidem amb qui ho fem? Amb aquella última reflexió es va quedar i va reprendre la partida cap a la seua nova casa, amb ganes i ple d’esperances -a pesar de tota la feina que li quedava per fer-.

"Queda molt de camp per córrer"

Més viu el qui piula que el qui xiula

Diuen que... només començada aquesta aventura, el nostre audaç amic va haver de bregar amb el seu primer gran adversari, el temut drac de dos caps: la grip i el constipat. Era sabut que quan el fred feia acte de presència aquesta bestiola per totes i tots coneguts feia malbé per tot arreu allà on ficava el nas. Cada cop que passava, aquest maleït monstre de dos caps -a més de terribles peülles i insuportable pudor- deixava rere seu més i més menuts. El primer dia sols havia caigut un pobre noi del regiment del nostre heroi, però abans d’acabar la setmana ja eren al voltant de deu criatures les víctimes d’aquell despietat engendre en tota l’alqueria.

Els caps i les responsables d’aquell lloc estaven atemorides, ja que no podien caure en les xarxes d’aquell enemic, no podien deixar orfes a aquells menuts i menudes. Per tal de fer-li front, fent ús de la seua experiència i saviesa, sabien que no podien plantar-li cara, bregar a camp obert, ja que això suposaria un suïcidi, un contrasentit Calia emprar l’enginy, reforçar les seues defenses -que ja no eren moltes, tot s’ha de dir- i jugar amb el temps, implacable i infal·lible. Llargs descansos, evitar la mirada directa a qualsevol dels quatre ulls del drac i una ingesta prominent d’una màgica poció que la gent coneixia com a “vitamina c”, haurien de ser suficients per a sortir-ne triomfants d’aquell embolic.

Els dies passaven però, malgrat que les forces flaquejaven, l’empenta del drac anava minvant a poc a poc. Els ocells tornaven a cantar. La calor apuntava tímidament i el no tan ferotge contrincant alça el vol i escampà el poll. Els infants retornaven a poc a poc a l’alqueria. La batalla havia estat acabada i, almenys de moment, podien respirar tranquils fins a la pròxima contesa. La guerra no havia acabat però podien respirar tranquil i l’alegria inundava l’ambient. Calia fer una festa per a celebrar-ho!

"Any de neu, any de Déu"

Feina fuig, cassoleta vine

Sempre diu el més vell del lloc que no hi ha millor excusa per a poder estrényer llaços que preparar, almenys una vegada a l'any, un bon festí on participen els membres de les diferents alqueries que conformen totes les poblacions la contornada. I així va ser, els administradors del poble -amb el senyor alcalde al cap- i les mestresses de la llar van fer mà i mànigues perquè tots i totes recordaren durant molt de temps aquella festa de germanor.

A la Font del sis, i com a excusa per a celebrar la Quaresma, les gents es van vestir amb les seues millors gales. Tota la gent, natius i forasters per igual, es disposaren al voltant d'una mateixa taula. Pares, mares i famílies senceres, mestres i deixebles, grans i menuts, menuts i grans compartint un mateix plat: la cassoleta o, com en altres indrets de la província se'l coneix com a arròs al forn. Tots i totes per igual, amb una gana que alçava i demandava sadollar-la. I mentre uns se servien arroves de vi o cervesa, els altres omplien una vegada i una altra gobelets d'aigua gelada o llimonada.

Una vegada tothom va tenir ple el pap i estava satisfeta i feliç la turba, van passar a ser protagonistes els cants, els balls i els jocs. Rifes i guitarres, balons i coreografies van omplir de festivitat, germanor i alegria aquell paratge. Quina millor manera de començar aquella nova aventura, aquelles noves experiències que esperaven resignadament ser viscudes d'aquella manera, va pensar el bo del nostre amic i no li faltava raó.

 

"Panxa plena no té pena"

Bon ou, bon poll

La travessia s'havia acabat i es trobava davant del seu nou destí. A l'esquena havia deixat pobles, vianants, camins, rius i muntanyes que ja semblaven molt llunyanes i d'un passat molt distant. Quina vista més plaent i espectacular es podia veure des d'aquell punt on es trobava! Una plana envoltada de serres i més serres, de les quals comandava majestuós el cim del Benicadell i que no deixava en cap moment d'estar vetllat pel peculiar campanar d'aquella humil i menuda població valenciana.

L'alqueria malgrat estar una mica arraconada, era un dels edificis més grans i que destacaven de la població que presidia, no cal dir-ho, l'església al centre d'aquesta vila com Déu mana i com és típic a les nostres terres. Aquest edifici gris i que comptava amb dues plantes i jardí, i que durant aquells mesos seria la seua nova casa, no estava massa lluny de la Casa del poble i feia costat a l'Ermita de Roser, atorgant-li una vista peculiar i entranyable. Aquell entorn, envoltat d'horta i oliveres amb el fons ple de serralades el feia sentir de nou com en casa, de sentir-se de nou part d'un lloc tan familiar i proper, no com moltes vegades sentia a la gran ciutat.

La xicalla envaïa tot el pati i l'entrada de la finca, feien rogles, cantaven i es contaven les correries que havien viscut al llarg de cap de setmana. De totes aquelles criatures, quins serien els seus menuts i menudes? Els més grans o els més menuts? Com va poder, la nova figura, el nou soldat en aquell reduït batalló, aquell mestre aprenent que no sabia molt bé com actuar es va presentar a la primera persona que va intuir que seria un dels seus nous companys. De seguida el van rebre com un més entre dels il·lustrats i il·lustrades que administraven aquell lloc d'aprenentatge i saviesa.

Des d'un primer moment va advertir que aquella atmosfera era diferent del que la seua efímera experiència i els seus ulls estaven avesats a contemplar. Regnava una familiaritat i un bon estar que donava gust. Encara no havia reposat el cul a la cadira -molt menudeta, per cert- quan li van designar la seua nova estança: la host dels més menuts, huit reclutes d'entre sis i huit primaveres mal contades. "Que bé! Quina sort! Altra vegada els més infants!", va pensar el nostre estimat amic. Per la manca d'efectius, aquella guarnició de petites feres havia estat barrejat entre els escolars del primer i segon any, tota una mescla divergent.

De seguida es va adonar que, com passava amb l'ambient que es respirava en aquell indret, la manera de treballar era prou dispar al que estava habituat. La relació entre els menuts i la seua mentora era més pròxima i personal. La sensació que regnava de confort i pau era inexplicables. És cert que tenien com a suport una sèrie de manuals com sí que feien altres alqueries i bressols, però era això tan sols, un suport, no una bíblia que no podien qüestionar o eludir quan les circumstàncies així ho requeriren. La lectura i l'expressió oral eren els pilars d'aquella manera d'entendre l'educació: llibres, contes, ressenyes i exposicions, això era el pa de cada dia en aquelles aules! I tot això al nostre intèrpret li encantava, estava més content que un gínjol, ja que de moment tot havia començat molt bé i angoixa del seu cor començava a escampar el poll.

 

"De fam i de guerra, allunya nostra terra"

Això era i no era... Bon viatge faça la cadernera.

Això diu que era i no era un jove molt intrèpid i valent que vivia a la capital encara que va néixer en una menudeta vila d'una de les comarques alacantines. Mestre volia ser i aquest anhel comportava un últim esforç, una darrera gesta. Abans de la partida, a poqueta nit, mentre es trobava estirat al llit no parava de pegar-li voltes a un pensament: "Què aventures i desventures em proporcionaria el destí?". Estava molt, però que molt cansat però alhora no podia dormir: els nervis podien amb ell. Malgrat tot això, els temps sempre és implacable, impàvid. La foscor de la nit havia cobert tot el firmament i gràcies a això es podien contemplar algunes estrelles, ja que tots i totes sabem que a les grans urbs les constel·lacions queden eclipsades per la lluentor de la ciutat, com si sentiren pudor de la seua pròpia esplendor.

Sabia que davant seu tenia molt pròxim una nova correria que no podia, ni volia, esbiaixar: de la mateixa manera que el pas del temps havia fet que la penombra de la nit ens deixara contemplar la lluna i les estrelles, aquest transcórrer de les hores donaria en poques hores el pas al sol, deixant enrere la foscor i donant la benvinguda a l'estimada alba, pintant d'or i plata el firmament. Davant es trobava amb un altre destí, amb un canvi sobtat de direcció i de rumb, una nova ocupació el guardava. Noves persones, persones desconegudes, un estranger en terres estranyes.

El tic, tac del rellotge no parava de sonar pausadament recordant l'avanç impassible del temps. Tic, tac, tic, tac, una vegada i una altra, tic, tac, tic, tac. El dia ja apuntava i la partida es trobava cada cop més pròxima. L'equipatge estava preparat i el carruatge esperava a la porta de la modesta llar, inquiet per recórrer aquells camins i descobrir aquells indrets, aquells vells paratges que el nostre protagonista recorria quan era ben menut, haurien canviat molt? Serien com ell recordava que eren?

Ja era moment d'iniciar el viatge. Davant seu li restava encara una llarga jornada de camí, de creuar-se altres caminants, amb altres rumbs i altres inquietuds. Quina rebuda li oferiria? Seria una aventura o una desventura? Trobaria amics o enemics? Seria un romanç o una tragèdia? Suportaria un drama o seria protagonista d'una història fantàstica? Una comèdia tal vegada? Aquestes eren les preguntes que no paraven de retrunyir al seu interior i que aviat anaven a trobar resposta.

 

"I avall va que fa baixada"