Passaren dies i més dies fins que la data que els futurs mestres havien resolt temps enrere per a reunir-se i contar-se les seues dissorts i alegries havia arribat. Era moment d’agafar -una altra vegada més- la manta al coll, deixar aquella terreta trempada i jovial i marxar cap a la capital on esperaven la resta de companys i companyes. El punt de partida era el mateix per a tots aquells xicots i xicotes, moltes de les metes i les il·lusions eren les mateixes, malgrat haver pres diferents camins que els portarien a ocupacions molt distants entre si.
Els ànims i les sensacions que es va trobar en aquell banquet eren diferents del que el nostre protagonista esperava. Ell estava ben content amb el seu destí, amb les seues experiències i de la seua labor en aquells fascinants dies. En canvi, allí es va trobar de tot: companys amb una certa melancolia i desil·lusió, amigues que no havien trobat el seu paper en aquella història i inclús algú que s’havia perdut en el camí i havia tingut buscar un nou rumb. Potser el nostre company havia preparat millor el seu viatge, tal volta havia iniciat aquella aventura amb diferents perspectives o tal vegada havia pres una postura més ponderada o reflexiva, no se sap, però no entenia molt bé aquell ambient neguit i endeví.
Després d’escoltar les altres experiències, els altres punts de vista i les diferents situacions viscudes, es plantejava si era allò el que li forniria el futur, si aquell somni que estava vivint podria acabar desfigurant-se convertir-se en un malson. Estava del tot segur que això no passaria, que no podria passar, no, però estava un poc abatut després d’aquell encontre. Pensava que el més important eren els seus menuts i que tots els menuts, al cap i a la fi, sense tenir en compte els seus orígens o el seu entorn, eren això mateix, xiquets i xiquetes plens d’anhels, d’alegries i d’una innocència que el pas del temps a poc a poc per esfumar, desgraciadament. Preceptors i educadores, alqueries o masies, oficis o labors, tècniques, pares i mares, poble o ciutat, tot això quedava en un segon pla, o almenys així hauria de ser. Jugar, aprendre, riure, compartir, viure. Què més dona de quina manera mentre no oblidem amb qui ho fem? Amb aquella última reflexió es va quedar i va reprendre la partida cap a la seua nova casa, amb ganes i ple d’esperances -a pesar de tota la feina que li quedava per fer-.
Els ànims i les sensacions que es va trobar en aquell banquet eren diferents del que el nostre protagonista esperava. Ell estava ben content amb el seu destí, amb les seues experiències i de la seua labor en aquells fascinants dies. En canvi, allí es va trobar de tot: companys amb una certa melancolia i desil·lusió, amigues que no havien trobat el seu paper en aquella història i inclús algú que s’havia perdut en el camí i havia tingut buscar un nou rumb. Potser el nostre company havia preparat millor el seu viatge, tal volta havia iniciat aquella aventura amb diferents perspectives o tal vegada havia pres una postura més ponderada o reflexiva, no se sap, però no entenia molt bé aquell ambient neguit i endeví.
Després d’escoltar les altres experiències, els altres punts de vista i les diferents situacions viscudes, es plantejava si era allò el que li forniria el futur, si aquell somni que estava vivint podria acabar desfigurant-se convertir-se en un malson. Estava del tot segur que això no passaria, que no podria passar, no, però estava un poc abatut després d’aquell encontre. Pensava que el més important eren els seus menuts i que tots els menuts, al cap i a la fi, sense tenir en compte els seus orígens o el seu entorn, eren això mateix, xiquets i xiquetes plens d’anhels, d’alegries i d’una innocència que el pas del temps a poc a poc per esfumar, desgraciadament. Preceptors i educadores, alqueries o masies, oficis o labors, tècniques, pares i mares, poble o ciutat, tot això quedava en un segon pla, o almenys així hauria de ser. Jugar, aprendre, riure, compartir, viure. Què més dona de quina manera mentre no oblidem amb qui ho fem? Amb aquella última reflexió es va quedar i va reprendre la partida cap a la seua nova casa, amb ganes i ple d’esperances -a pesar de tota la feina que li quedava per fer-.
"Queda molt de camp per córrer"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada