Això diu que era i no era un jove molt intrèpid i valent que vivia a la capital encara que va néixer en una menudeta vila d'una de les comarques alacantines. Mestre volia ser i aquest anhel comportava un últim esforç, una darrera gesta. Abans de la partida, a poqueta nit, mentre es trobava estirat al llit no parava de pegar-li voltes a un pensament: "Què aventures i desventures em proporcionaria el destí?". Estava molt, però que molt cansat però alhora no podia dormir: els nervis podien amb ell. Malgrat tot això, els temps sempre és implacable, impàvid. La foscor de la nit havia cobert tot el firmament i gràcies a això es podien contemplar algunes estrelles, ja que tots i totes sabem que a les grans urbs les constel·lacions queden eclipsades per la lluentor de la ciutat, com si sentiren pudor de la seua pròpia esplendor.
Sabia que davant seu tenia molt pròxim una nova correria que no podia, ni volia, esbiaixar: de la mateixa manera que el pas del temps havia fet que la penombra de la nit ens deixara contemplar la lluna i les estrelles, aquest transcórrer de les hores donaria en poques hores el pas al sol, deixant enrere la foscor i donant la benvinguda a l'estimada alba, pintant d'or i plata el firmament. Davant es trobava amb un altre destí, amb un canvi sobtat de direcció i de rumb, una nova ocupació el guardava. Noves persones, persones desconegudes, un estranger en terres estranyes.
El tic, tac del rellotge no parava de sonar pausadament recordant l'avanç impassible del temps. Tic, tac, tic, tac, una vegada i una altra, tic, tac, tic, tac. El dia ja apuntava i la partida es trobava cada cop més pròxima. L'equipatge estava preparat i el carruatge esperava a la porta de la modesta llar, inquiet per recórrer aquells camins i descobrir aquells indrets, aquells vells paratges que el nostre protagonista recorria quan era ben menut, haurien canviat molt? Serien com ell recordava que eren?
Ja era moment d'iniciar el viatge. Davant seu li restava encara una llarga jornada de camí, de creuar-se altres caminants, amb altres rumbs i altres inquietuds. Quina rebuda li oferiria? Seria una aventura o una desventura? Trobaria amics o enemics? Seria un romanç o una tragèdia? Suportaria un drama o seria protagonista d'una història fantàstica? Una comèdia tal vegada? Aquestes eren les preguntes que no paraven de retrunyir al seu interior i que aviat anaven a trobar resposta.
Sabia que davant seu tenia molt pròxim una nova correria que no podia, ni volia, esbiaixar: de la mateixa manera que el pas del temps havia fet que la penombra de la nit ens deixara contemplar la lluna i les estrelles, aquest transcórrer de les hores donaria en poques hores el pas al sol, deixant enrere la foscor i donant la benvinguda a l'estimada alba, pintant d'or i plata el firmament. Davant es trobava amb un altre destí, amb un canvi sobtat de direcció i de rumb, una nova ocupació el guardava. Noves persones, persones desconegudes, un estranger en terres estranyes.
El tic, tac del rellotge no parava de sonar pausadament recordant l'avanç impassible del temps. Tic, tac, tic, tac, una vegada i una altra, tic, tac, tic, tac. El dia ja apuntava i la partida es trobava cada cop més pròxima. L'equipatge estava preparat i el carruatge esperava a la porta de la modesta llar, inquiet per recórrer aquells camins i descobrir aquells indrets, aquells vells paratges que el nostre protagonista recorria quan era ben menut, haurien canviat molt? Serien com ell recordava que eren?
Ja era moment d'iniciar el viatge. Davant seu li restava encara una llarga jornada de camí, de creuar-se altres caminants, amb altres rumbs i altres inquietuds. Quina rebuda li oferiria? Seria una aventura o una desventura? Trobaria amics o enemics? Seria un romanç o una tragèdia? Suportaria un drama o seria protagonista d'una història fantàstica? Una comèdia tal vegada? Aquestes eren les preguntes que no paraven de retrunyir al seu interior i que aviat anaven a trobar resposta.
"I avall va que fa baixada"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada