La travessia s'havia acabat i es trobava davant del seu nou destí. A l'esquena havia deixat pobles, vianants, camins, rius i muntanyes que ja semblaven molt llunyanes i d'un passat molt distant. Quina vista més plaent i espectacular es podia veure des d'aquell punt on es trobava! Una plana envoltada de serres i més serres, de les quals comandava majestuós el cim del Benicadell i que no deixava en cap moment d'estar vetllat pel peculiar campanar d'aquella humil i menuda població valenciana.
L'alqueria malgrat estar una mica arraconada, era un dels edificis més grans i que destacaven de la població que presidia, no cal dir-ho, l'església al centre d'aquesta vila com Déu mana i com és típic a les nostres terres. Aquest edifici gris i que comptava amb dues plantes i jardí, i que durant aquells mesos seria la seua nova casa, no estava massa lluny de la Casa del poble i feia costat a l'Ermita de Roser, atorgant-li una vista peculiar i entranyable. Aquell entorn, envoltat d'horta i oliveres amb el fons ple de serralades el feia sentir de nou com en casa, de sentir-se de nou part d'un lloc tan familiar i proper, no com moltes vegades sentia a la gran ciutat.
La xicalla envaïa tot el pati i l'entrada de la finca, feien rogles, cantaven i es contaven les correries que havien viscut al llarg de cap de setmana. De totes aquelles criatures, quins serien els seus menuts i menudes? Els més grans o els més menuts? Com va poder, la nova figura, el nou soldat en aquell reduït batalló, aquell mestre aprenent que no sabia molt bé com actuar es va presentar a la primera persona que va intuir que seria un dels seus nous companys. De seguida el van rebre com un més entre dels il·lustrats i il·lustrades que administraven aquell lloc d'aprenentatge i saviesa.
Des d'un primer moment va advertir que aquella atmosfera era diferent del que la seua efímera experiència i els seus ulls estaven avesats a contemplar. Regnava una familiaritat i un bon estar que donava gust. Encara no havia reposat el cul a la cadira -molt menudeta, per cert- quan li van designar la seua nova estança: la host dels més menuts, huit reclutes d'entre sis i huit primaveres mal contades. "Que bé! Quina sort! Altra vegada els més infants!", va pensar el nostre estimat amic. Per la manca d'efectius, aquella guarnició de petites feres havia estat barrejat entre els escolars del primer i segon any, tota una mescla divergent.
De seguida es va adonar que, com passava amb l'ambient que es respirava en aquell indret, la manera de treballar era prou dispar al que estava habituat. La relació entre els menuts i la seua mentora era més pròxima i personal. La sensació que regnava de confort i pau era inexplicables. És cert que tenien com a suport una sèrie de manuals com sí que feien altres alqueries i bressols, però era això tan sols, un suport, no una bíblia que no podien qüestionar o eludir quan les circumstàncies així ho requeriren. La lectura i l'expressió oral eren els pilars d'aquella manera d'entendre l'educació: llibres, contes, ressenyes i exposicions, això era el pa de cada dia en aquelles aules! I tot això al nostre intèrpret li encantava, estava més content que un gínjol, ja que de moment tot havia començat molt bé i angoixa del seu cor començava a escampar el poll.
L'alqueria malgrat estar una mica arraconada, era un dels edificis més grans i que destacaven de la població que presidia, no cal dir-ho, l'església al centre d'aquesta vila com Déu mana i com és típic a les nostres terres. Aquest edifici gris i que comptava amb dues plantes i jardí, i que durant aquells mesos seria la seua nova casa, no estava massa lluny de la Casa del poble i feia costat a l'Ermita de Roser, atorgant-li una vista peculiar i entranyable. Aquell entorn, envoltat d'horta i oliveres amb el fons ple de serralades el feia sentir de nou com en casa, de sentir-se de nou part d'un lloc tan familiar i proper, no com moltes vegades sentia a la gran ciutat.
La xicalla envaïa tot el pati i l'entrada de la finca, feien rogles, cantaven i es contaven les correries que havien viscut al llarg de cap de setmana. De totes aquelles criatures, quins serien els seus menuts i menudes? Els més grans o els més menuts? Com va poder, la nova figura, el nou soldat en aquell reduït batalló, aquell mestre aprenent que no sabia molt bé com actuar es va presentar a la primera persona que va intuir que seria un dels seus nous companys. De seguida el van rebre com un més entre dels il·lustrats i il·lustrades que administraven aquell lloc d'aprenentatge i saviesa.
Des d'un primer moment va advertir que aquella atmosfera era diferent del que la seua efímera experiència i els seus ulls estaven avesats a contemplar. Regnava una familiaritat i un bon estar que donava gust. Encara no havia reposat el cul a la cadira -molt menudeta, per cert- quan li van designar la seua nova estança: la host dels més menuts, huit reclutes d'entre sis i huit primaveres mal contades. "Que bé! Quina sort! Altra vegada els més infants!", va pensar el nostre estimat amic. Per la manca d'efectius, aquella guarnició de petites feres havia estat barrejat entre els escolars del primer i segon any, tota una mescla divergent.
De seguida es va adonar que, com passava amb l'ambient que es respirava en aquell indret, la manera de treballar era prou dispar al que estava habituat. La relació entre els menuts i la seua mentora era més pròxima i personal. La sensació que regnava de confort i pau era inexplicables. És cert que tenien com a suport una sèrie de manuals com sí que feien altres alqueries i bressols, però era això tan sols, un suport, no una bíblia que no podien qüestionar o eludir quan les circumstàncies així ho requeriren. La lectura i l'expressió oral eren els pilars d'aquella manera d'entendre l'educació: llibres, contes, ressenyes i exposicions, això era el pa de cada dia en aquelles aules! I tot això al nostre intèrpret li encantava, estava més content que un gínjol, ja que de moment tot havia començat molt bé i angoixa del seu cor començava a escampar el poll.
"De fam i de guerra, allunya nostra terra"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada