Diuen que... només començada aquesta aventura, el nostre audaç amic va haver de bregar amb el seu primer gran adversari, el temut drac de dos caps: la grip i el constipat. Era sabut que quan el fred feia acte de presència aquesta bestiola per totes i tots coneguts feia malbé per tot arreu allà on ficava el nas. Cada cop que passava, aquest maleït monstre de dos caps -a més de terribles peülles i insuportable pudor- deixava rere seu més i més menuts. El primer dia sols havia caigut un pobre noi del regiment del nostre heroi, però abans d’acabar la setmana ja eren al voltant de deu criatures les víctimes d’aquell despietat engendre en tota l’alqueria.
Els caps i les responsables d’aquell lloc estaven atemorides, ja que no podien caure en les xarxes d’aquell enemic, no podien deixar orfes a aquells menuts i menudes. Per tal de fer-li front, fent ús de la seua experiència i saviesa, sabien que no podien plantar-li cara, bregar a camp obert, ja que això suposaria un suïcidi, un contrasentit Calia emprar l’enginy, reforçar les seues defenses -que ja no eren moltes, tot s’ha de dir- i jugar amb el temps, implacable i infal·lible. Llargs descansos, evitar la mirada directa a qualsevol dels quatre ulls del drac i una ingesta prominent d’una màgica poció que la gent coneixia com a “vitamina c”, haurien de ser suficients per a sortir-ne triomfants d’aquell embolic.
Els dies passaven però, malgrat que les forces flaquejaven, l’empenta del drac anava minvant a poc a poc. Els ocells tornaven a cantar. La calor apuntava tímidament i el no tan ferotge contrincant alça el vol i escampà el poll. Els infants retornaven a poc a poc a l’alqueria. La batalla havia estat acabada i, almenys de moment, podien respirar tranquils fins a la pròxima contesa. La guerra no havia acabat però podien respirar tranquil i l’alegria inundava l’ambient. Calia fer una festa per a celebrar-ho!
Els caps i les responsables d’aquell lloc estaven atemorides, ja que no podien caure en les xarxes d’aquell enemic, no podien deixar orfes a aquells menuts i menudes. Per tal de fer-li front, fent ús de la seua experiència i saviesa, sabien que no podien plantar-li cara, bregar a camp obert, ja que això suposaria un suïcidi, un contrasentit Calia emprar l’enginy, reforçar les seues defenses -que ja no eren moltes, tot s’ha de dir- i jugar amb el temps, implacable i infal·lible. Llargs descansos, evitar la mirada directa a qualsevol dels quatre ulls del drac i una ingesta prominent d’una màgica poció que la gent coneixia com a “vitamina c”, haurien de ser suficients per a sortir-ne triomfants d’aquell embolic.
Els dies passaven però, malgrat que les forces flaquejaven, l’empenta del drac anava minvant a poc a poc. Els ocells tornaven a cantar. La calor apuntava tímidament i el no tan ferotge contrincant alça el vol i escampà el poll. Els infants retornaven a poc a poc a l’alqueria. La batalla havia estat acabada i, almenys de moment, podien respirar tranquils fins a la pròxima contesa. La guerra no havia acabat però podien respirar tranquil i l’alegria inundava l’ambient. Calia fer una festa per a celebrar-ho!
"Any de neu, any de Déu"
A quin context vols aplicar la dita popular?
ResponEliminaA persones o pobles, com el valencià, que malgrat la història girada del costat encara sobreviu. Com les comarques centrals, la Vall d'Albaida...
Ja ho sabem, sovint viuen més temps els malaltissos que els sans, perquè aquells prenen més precaucions.