S'apropava un dia especial, una data marcada en el calendari de moltes de les companyes del nostre amic. Era aquest un jorn de festivitat i goig, una festa reivindicativa per a tota mossa com Déu mana. Malgrat que en aquell lloc recòndit la proporció de marrecs era molt superior al de les noies, almenys al que la criolla pertoca -ja que dominaven les fembres en el grup dels guies-, el tema es feia present als xafardejos diaris. És cert que no estava esbossat cap acció que formularà i desenrotllara amb els menuts i les menudes l'assumpte de les dames a la societat feudal, a les desigualtats que aleshores existien entre uns i unes, a segregació més enllà de tindre mamelles o penis. A pesar d'això, sí que es formularen qüestions i debats entorn de la taula dels majors, unes defenien el moviment i les accions sufragistes, els altres opinaven que era desmesurat, que les diferències entre ambdós gèneres era quasi inexistent, excepte els més obvis i evidents.
El nostre heroi, llavors, va entendre que les diferències entre la capital i les aldees era un fet que perdurava encara i una afirmació del tot inqüestionable. Les calçades havien arribat, els remeiers tractaven als seus veïns i veïnes, carruatges i les noves arts agrícoles s'havien arrelat en aquells indrets, però les gents, les tradicions, els costums i les creences, almenys alguna part, encara vigents i tenien una gran força en la munió. I les alqueries eren un clar reflex d'allò i del que en les seues parets s'impartia, en com es vivia, en l'aire que es respirava. Per tant, aquella commemoració que el nostre amic sempre havia viscut d'una forma especial i amb molta força, aquell dia anava a passar pràcticament desapercebuda amb alguna tímida il·lustració que farien els infants a les seues mamàs o a les seues afines, tan sols, d'una forma testimonial per a complir un mer tràmit.
"Ni una menys"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada