Una vegada acabada la santificació i la penitència de la Quaresma que tota persona pròxima a la paraula de Jesús, el nostre Senyor, havia de fer, venien uns dies de glòria i de retorn de l'alegria de viure i, per descomptat, de menjar i beure: la Pasqua. Era en aquest moment, en el qual tocava arromangar-se la camisola i començar a pastar la massa, una massa molt humil i senzilla: Aquesta estava elaborada amb un bon grapat de farina de blat, una unça de llevat, mitja dotzena d'ous de la millor gallina i tant de sucre perquè després ningú es penedirà que hagués faltat ni una mica. Dolça i esponjosa, que bona que està la mona!
I així és el que van fer a l'Alquerieta. Tots els menuts i les menudes es van rentar a consciència les mans, es ficaren els davantals i van posar fil en l'agulla. Vinga a barrejar i aglutinar, un munt de pastes amalgamades, atapeïdes, grapejades, preparades per a ficar-li el tradicional ou, que li donés un toc de distinció i identitat, com tan sols podien tenir les nostres mones de pasqua. Després de tots aquells quefers, tocava anar al forn per a coure aquells deliciosos pastissos.
Al sendemà, la fornera de la població va arribar al mas amb el conjunt de coquetes preparades per a devorar-les, però encara era massa prompte, calia esperar fins que la vespra apuntara. I així va ser. No molt més tard del dinar, quan la gana començava a aflorar en les panxes dels infants, van fer marxa cap a l'ermita del Rosari que estava a un pas de l'escoleta. Allí van fer el gran festí de dolços i xocolata, un nou brou vingut de terres llunyanes, dens, de color obscur i sabor intens. I així van acabar aquell dia, farts i amb les galtes brutes, amb la panxa plena i el cor content.
"Manduca dolça, caca agra"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada